Joanra Canosa - Relats -

Estimades ratotes meves, Ara, quan us confessi això, us pensareu que sóc un tio rarot -bé, encara més-, però el cas és que sento certa atracció per la misèria. A veure si em faig entendre, perquè no sé què ho fa però he observat que d’uns mesos ençà i sense cap consciència, planificació o raó aparent, he anat encadenant tota una sèrie de lectures que tenen en comú això: la misèria. Però, no és que tinguin la misèria com a escenari o rerefons, no, no, la misèria esdevé un autèntic protagonista omnipresent i despietat que ho condiciona tot. De fet, m’he adonat que m’atrauen especialment els clàssics europeus del XIX i les novel·les ambientades en l’Europa d’entreguerres, sempre que descriguin vides i situacions marcades per la misèria. Podria semblar trist, però no ho és en absolut. En el meu imaginari, aquests relats tenen un atractiu especial, ja que el gran realitzador en què es converteix el meu jo lector, sap donar aquella pàtina de foscor i el clarobscur just a cada escena. Dins ...

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

  Ja era fosc quan es va dirigir cap al carrer de la Portaferrissa amb un formigueig al ventre de l’emoció, per aquella clandestinitat, per aquell afany de ser útil i per mirar de fer un món millor. La porta del número disset era molt gran, antiga, de fusta i de doble fulla. Estava tancada però, retallada a la part dreta, n’hi havia una altra de petita que, quan la va empènyer, es va obrir suaument amb un petit grinyol. Va pujar fins el segon pis amb el ritme cardíac accelerat i es va aturar davant la porta del 2n-B. Va agafar aire. Va posar l’orella a la porta. De dins li arribaven veus llunyanes, però quan va picar el timbre es va fer un silenci que va durar fins que va sentir com girava l’espiell de la porta; va veure com un ull misteriós el repassava de dalt a baix. Després, un home que voltava la setantena va obrir tan sols una mica, tot just per ficar-hi el nas. - Què desitja? - va preguntar l’home des de la foscor del pis. - Bona nit, m’agradaria assistir a la reunió...

  S ’hi barrejaven diverses músiques amb sorolls de sirenes, campanes, veus per megafonia i xiscles. El va sorprendre el poc que aquell parc tenia en comú amb l’altre, el del Tibidabo. Hi va trobar un bar en forma de balena, una sínia gegant, un castell del terror, un petit tren i moltes altres atraccions, totes acolorides i cridaneres. Volia experimentar alguna de les sensacions que semblava gaudir la gent, però no s’acabava de decidir. Per fi va veure una gran muntanya russa de nom « Loco Ratón ». L’estructura no li semblava molt de fiar i, mentre feia cua, va poder apreciar un cert tremolor cada cop que hi passava la vagoneta, però la gent en sortia molt emocionada. Un cop dins i ben agafat a la barra de ferro que tenia davant del seient, aquella andròmina va començar a avançar lentament i sorollosa per un pendent molt pronunciat, com estirat per una mena de cadena o cremallera. Quan va ser a dalt de tot, el soroll mecànic va deixar de sonar, es va fer un breu silenci que no p...

El crit va ser tan agut i tan intens que el Marc, a qui ja li penjava mig cos, va caure totalment del llit a causa de l’ensurt. Amb la galta enganxada al terra se la va mirar, però no va tenir temps de dir res perquè ella ja havia agafat aire i tornava a emetre aquell crit tan estrident i tan insuportable, allà, dreta, des del llindar de la porta. El Marc no va tenir més remei que esperar que li passés la primera impressió. La nit abans s’havia quedat adormit a l’antic dormitori de la Sandrine, però el llit era tan curt que al cap d’un parell d’hores, i per poder descansar en condicions, va optar per mudar-se a l’habitació del professor Hidalgo amb llençols, mantes i coixí. Ara sí, esgotada per l’esforç, la dona va deixar de cridar; havia substituït els crits per unes sanglotades intenses que li sacsejaven tot el cos de forma violenta. L’expressió seguia essent d’espant, d’incredulitat. El Marc s’havia aixecat i avançava, cautelós, cap a la dona mentre mirava d’explicar-li qui era i ...

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així. Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un ce...

Una de les coses que més he trobat a faltar durant els dies de confinament absolut que ens ha tocat viure arrel de la maleïda pandèmia és anar en bicicleta per la meva ciutat. Des de fa força anys, des que tinc l’estudi al pis de dalt de casa, passejo i em desplaço per tot arreu en bicicleta, però també la faig servir per fer l’exercici diari recomanable, tret de quan plou o fa molt vent que camino. L’amor per aquesta màquina me’l va encomanar, sobretot, el David, un amic de la família de l'època que vivia a casa els pares. El David, en realitat, era amic de tots els germans, fins i tot de la mare, i em sembla que passava més temps a casa nostra que a la seva pròpia. Era com ‘L’home que va venir a sopar’ . Els dissabtes, ja de bon matí, es presentava a casa, saludava tothom i es posava al costat de la terrassa, en el punt estratègic del pis des d’on es podia controlar gairebé tot i començava a tocar la flauta travessera a cor què vols. Els caps de setmana a casa sempre hi havia u...

A casa no teníem ni cotxe ni segona residència i passàvem les vacances d’estiu a la ciutat; tots onze en un pis de lloguer no gaire gran que, per sort, tenia una mica de terrassa. Els dies molt calorosos, per combatre la calor dels més petits, la mare connectava una vella mànega de goma, d’aquelles de color vermellós, a l’aixeta de la cuina i , travessant tres estances, omplia una palangana gran a la terrassa perquè ens refresquéssim una mica. El dia havia de ser realment calorós ja que aquella mànega semblava que tingues vida pròpia; si la pressió era forta i no l’agafaves bé, la boca es començava a sacsejar d’un costat a l’altre i el raig d’aigua anava dibuixant uns arcs descontrolats que sovint anaven a parar al carrer, des d’on ens arribaven crits de queixa. D’altra banda, si premies la boca de la mànega per fer-ne un raig més fi, potent i divertit, es deixava anar de l’altre extrem de l’aixeta provocant un bon mullader a la cuina. Però, a més, tota la llargada de la mànega est...