Atracció fatal

 

S’hi barrejaven diverses músiques amb sorolls de sirenes, campanes, veus per megafonia i xiscles. El va sorprendre el poc que aquell parc tenia en comú amb l’altre, el del Tibidabo. Hi va trobar un bar en forma de balena, una sínia gegant, un castell del terror, un petit tren i moltes altres atraccions, totes acolorides i cridaneres. Volia experimentar alguna de les sensacions que semblava gaudir la gent, però no s’acabava de decidir. Per fi va veure una gran muntanya russa de nom «Loco Ratón». L’estructura no li semblava molt de fiar i, mentre feia cua, va poder apreciar un cert tremolor cada cop que hi passava la vagoneta, però la gent en sortia molt emocionada. Un cop dins i ben agafat a la barra de ferro que tenia davant del seient, aquella andròmina va començar a avançar lentament i sorollosa per un pendent molt pronunciat, com estirat per una mena de cadena o cremallera. Quan va ser a dalt de tot, el soroll mecànic va deixar de sonar, es va fer un breu silenci que no presagiava res de bo i, allò, va caure com pel seu propi pes, per un pendent vertiginós i suïcida que va anar seguit d’una violenta corba a l’esquerra que gairebé trenca el coll a un Maurici totalment superat. Volia baixar d’allà, no volia seguir ni un segon més dins d’aquella màquina de tortura. Tenia l’estómac a punt de sortir-li per la boca i no podia sofrir més ni tanta vibració, ni tants crits, ni tantes sotragades. Ja en tenia prou! Però allò no havia fet més que començar, van venir més corbes, més crits, més tremolors, més estómacs amunt i avall. La durada del trajecte li va semblar una eternitat i, quan per fi va veure que tornaven a ser a baix, al punt de partida i es disposava a aixecar-se per baixar, la vagoneta va iniciar una segona volta a aquell infernal circuit. Fins i tot va alçar una mà per queixar-se a l’operari, però no li va sortir la veu. No sabia si ho podria suportar! Estava marejat, amb ganes de vomitar i a punt de desmaiar-se i, arribat a aquest punt, es va deixar caure com un pes mort sobre el seient, va deixar la ment en blanc i va pensar: «que sigui el que Déu vulgui!». Ja no sentia res, el seu cos anava lliscant d’un costat a l’altre del seient i el seu cap es sacsejava com si tingués el coll trencat, la mirada totalment perduda. La següent cosa que recordava era com dos homes li cridaven i li bufetejaven la cara perquè reaccionés. Tot seguit, entre els dos el van treure a pes i el van deixar assegut a terra amb el cap recolzat en una paperera en forma de bolet.

Un cop recuperat, es va voler posar dret, al segon intent ho va aconseguir i, fent tentines, va anar caminant fins una font on, després d’apartar un nen amb el braç, va remullar-se el clatell, les temples i el front. Encara marejat va decidir que si caminava una mica s’acabaria de refer. Just en aquell moment li va semblar sentir com algú cantava «Mi carro me lo robaron» seguit de forts aplaudiments, però no sabia si allò era fruit d’alguna mena d'al·lucinació provocada pel mareig o si era real. Es va dirigir cap allà i, de cop i volta, es va trobar davant d’un gran teatre; sobre l’escenari dos palmeros i dos guitarristes acompanyaven el Manolo Escobar en persona. El públic totalment entregat. S’anava fent de nit i els llums donaven un aspecte màgic a tot plegat, Manolo Escobar inclòs. El Maurici va mirar d’allunyar-se’n tant com va poder, però per molt que caminés, aquella música el perseguia arreu.