Streaptease

No cal capficar-s’hi perquè cadascú és com és, però suposo que el fet de formar part d’una família nombrosa, ser el setè de nou i estar envoltat de sis germanes et marca el caràcter d’alguna manera. Si, a més a més, ets d’una naturalesa, diguem-ne reservada i tranquil·la, la cosa encara va més enllà. El cas és que, en la meva infantesa i amb els pares absolutament atrafegats, els germans grans mirant d’estudiar, les mitjanes barallant-se a totes hores i les petites tocant el que no sona; tot d’una algú va tenir la genial idea de donar-me un estri màgic perquè em distragués: un llapis. Vindria a ser una mena de win-win que n’hi diuen ara, és a dir: jo em passava les hores distret amb els meus dibuixos i ningú s’havia de preocupar massa de mi.

Els anys anaven passant i jo anava tirant amb el llapis tan desapercebut com podia. Però vet aquí que el que també se m’anava dibuixant era una personalitat cada cop més especial, més introvertida. No negaré que formar part d’una família nombrosa també té els seus bons moments, però ara, vist amb perspectiva, em sembla haver-ho viscut gairebé com un espectador i m’imagino a mi mateix contemplant-ho tot amb el llapis a l’orella com el senyor del colmado.

Amb els anys d’estudi i de feina he hagut d’anar-me adaptant a les circumstàncies, sortir d’aquell món interior i obrir-me una mica, relacionar-me, treballar en equip i aquestes coses. Però al cap d’un temps, de cop i volta m’enlluerna un miratge en forma d’un cert èxit professional -efímeres coses que passen- que dona pas a una mena d’ambició, com una malaltia que al final i sense adonar-te’n, acaba convertint-se en esclavitud. Arribats a aquest punt, et veus atrapat en un espiral que no et deixa ni temps ni forces per a res més. Treballar i treballar a totes hores, sense gaudir ni del que fas, ni dels diners que guanyes i, el pitjor de tot, sense temps per als qui estimes.

Un temps després, i passada alguna crisi -si no has caigut mai no saps el que costa seguir dempeus-, alguna cosa fa ‘clic’ i t’obre els ulls, és com si de cop se t’aparegués aquella pintura que et fa venir unes ganes irresistibles de pintar, o llegir aquell llibre que t’empeny a escriure, o potser tot alhora. Aquesta mena de revelació ho capgira tot i dono un nou cop de timó a la meva vida -sí, d’acord, trobo cert plaer en assumir riscos- i torno a capbussar-me de nou en aquell món interior que tenia aparcat per experimentar una nova aventura creativa. I, ara, gràcies a certes complicitats, torno a agafar el llapis amb totes les meves forces i amb els riscos que això comporta, conscient, però, que no hi haurà ni noves oportunitats ni nous cops de timó. Em sembla que en diuen ‘la importància de saber caure’ o alguna cosa així. Munyir un llapis perquè en surtin formes i paraules vol molta dedicació. I aquí em teniu, mirant de prop els ulls de la introspecció de nou i barallant-me amb el meu món interior per veure si en surt alguna cosa que valgui la pena.

Però ara que ha passat prou temps puc afirmar que la introspecció barrejada amb la timidesa té coses bones, coses dolentes i algunes que no se sap si són una cosa o l’altra: com ara la dificultat per fer amics, el no relacionar-te amb segons quines persones per por que t’agradin massa o el no implicar-te molt intensament en res. Aquesta solitud també et porta afinitats remotes i sensacions estranyes com sentir-te orgullós de gent que admires però ni tan sols coneixes o a fugir d’aquella gent tan estratega de la feina, de la vida i de l’amor que resulten esgotadors. Estic convençut que fer el que faig ara no és una ambició, és la meva manera d’estar sol. Suposo que la introspecció pot arribar a ser un refugi, però estic segur que, si hi insisteixes, també pot donar origen a moments de certa brillantor que et permeten tirar endavant.

La contradicció és la vida i ara, a aquestes alçades, descobreixo coses que em sorprenen a mi mateix: que encara no sé què vull ser de gran, que per fi vaig perdent la vergonya, que cada cop em sento més lliure per dir allò que penso, que sento cert plaer escrivint i compartint allò que em passa pel cap i que m’agrada cantar amb un micròfon a la mà sense cap problema per fer-ho en públic, sempre que es tracti de cançons prou cursis i passades de moda, és clar!

Potser amb més precarietat i segur que amb més incerteses, però com deia Sartre: «la felicitat no és fer allò que un vol, sinó voler allò que un fa».

I, per cert, la meva nuesa només em fa vergonya en somnis.

18 de febrer del 2020.