Joanra Canosa - Relats -

  D’entre la foscor de la pineda tan sols hi havia dues coses que destacaven: una era el rètol de neó del club que es veia entre les branques i que il·luminava el pàrquing i part del bosc, l’altra era el coll i els punys blancs d’aquella camisa model fill de puta de color blau cel que portava l’home que hi havia estirat a terra. L’autovia de Castelldefels sonava a certa distància. Els quatre nois s’hi van encaminar en silenci mirant que ningú els veiés des del pàrquing. Com més s’hi apropaven més clar tenien que aquell home era la víctima perfecta. Portava roba cara. Havia fet un coixí amb l’americana i, si no fos pels sorollosos roncs, podia semblar que estigués mort perquè no reaccionava ni a les bufetades, ni als cops de peu que li donaven, alternativament, per mirar de despertar-lo. Mentre els altres es dedicaven a espavilar l’home, que ara començava a fer la croqueta pel terra dient coses sense sentit, el «Bugas» va regirar-li les butxaques de l’americana fins que v...

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així. Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un ce...

A casa no teníem ni cotxe ni segona residència i passàvem les vacances d’estiu a la ciutat; tots onze en un pis de lloguer no gaire gran que, per sort, tenia una mica de terrassa. Els dies molt calorosos, per combatre la calor dels més petits, la mare connectava una vella mànega de goma, d’aquelles de color vermellós, a l’aixeta de la cuina i , travessant tres estances, omplia una palangana gran a la terrassa perquè ens refresquéssim una mica. El dia havia de ser realment calorós ja que aquella mànega semblava que tingues vida pròpia; si la pressió era forta i no l’agafaves bé, la boca es començava a sacsejar d’un costat a l’altre i el raig d’aigua anava dibuixant uns arcs descontrolats que sovint anaven a parar al carrer, des d’on ens arribaven crits de queixa. D’altra banda, si premies la boca de la mànega per fer-ne un raig més fi, potent i divertit, es deixava anar de l’altre extrem de l’aixeta provocant un bon mullader a la cuina. Però, a més, tota la llargada de la mànega est...

No cal capficar-s’hi perquè c adascú és com és, però suposo que el fet de formar part d’una família nombrosa, ser el setè de nou i estar envoltat de sis germanes et marca el caràcter d’alguna manera. Si, a més a més, ets d’una naturalesa, diguem-ne reservada i tranquil·la, la cosa encara va més enllà . El cas és que, en la meva infantesa i amb el s pares absolutament atrafegats, els germans grans mirant d’estudiar, les mitjanes barallant-se a totes hores i les petites tocant el que no sona; tot d’una algú va tenir la genial idea de donar- me un estri màgic perquè em distragués: un llapis. Vindria a ser una mena de win-win que n’hi diuen ara , és a dir: jo em passava les hores distret amb els meus dibuixos i ningú s’havia de preocupar massa de mi. Els anys anaven passant i jo anava tirant amb el llapis tan desapercebut com podia. P erò vet aquí que el qu e també se m’anava dibuixant era una personalitat cada cop més especial, més introvertida. No negaré que formar par...