Joanra Canosa - Relats -

Alliberàvem piscines La calor asfixiant d’aquest es nits tòrrides de juliol em porta a la memòria un divertimento que vam convertir en costum durant un parell d’estius de la nostra joventut, a finals dels setanta. Fa un temps ho recordava amb una de les còmplices, amb força nostàlgia i c om una versió col·lectiva i molt més animada de la pel·lícula «The swimmer» (1968), basada en un conte de John Cleever, on en Neddy Merrill (Burt Lancaster) fa una travessa pel seu veïnat nedant de piscina en piscina. La nostra, però, tot i tenir el mateix escenari, era força diferent i m’atreviria a dir que, en certa manera, reivindicativa; p erquè resulta que , més d’una dècada abans d’esdevenir ciutat olímpica, Barcelona no era una ciutat oberta al mar, només tenia una platja no gaire neta i, a més, estava prohibit banyar-s’hi de nit. Va ser així com , una de tantes nits de tertúlia a la plaça de l Sol - quarter general equidistant de les nostres nits d’estiu- , vam decidir, sense massa pla...

S’acabaven de conèixer quan tots dos van donar per bona la primera insinuació d’ella, es van agafar de la mà i van deixar el bar a corre-cuita. Per sort era ella qui portava l a iniciativa, va pensar ell complagut. Van pujar les escales enriolats i embriagats pel desig. Ella l’estirava del braç mentre buscava la clau amb la mà lliure. Un cop a la cambra es van anar despullant entre riures. Ell, de peu dret i lent com era, va caure damunt del llit quan mirava de treure’s una sabata sense des cordar. Però es va tornar a posar dempeus d’un bot tan bon punt va veure com ella, ja nua, estava estenent un plàstic transparent damunt el llit. Coi! Era un ‘ d é j à v u ’ o allò ho havia vist en una pel·lícula de cine negre tirant a fosc?! A l final tot va resultar ser un gran esclat de plaers d’on ells en van sortir amb un somriure molt salat i, per sort, el cobrellit de ganxet de la iaia, intacte.

  No he estat mai gaire de discoteques ni de ballar, però recordo que un dissabte plujós com avui de fa molts anys, vaig ballar i cantar a crits fins a l’extenuació. Aquell estat d’eufòria –que no crec haver tornat a viure amb tanta intensitat– era provocat, sobretot, pel fet d’escoltar els meus temes i grups preferits l’un rere l’altre i sense interrupció durant hores. Recordo que quan vam arribar a aquell paradís hi havia un grup tocant en directe dalt l’escenari. Es tractava d’un vell teatre reconvertit; hi havia gent de tot tipus, estava animat i ple de gom a gom. Ens ho miràvem tot amb admiració i sorpresa perquè no havíem vist mai un lloc com aquell on la tecnologia més moderna feia vibrar els fonaments d’un continent tan arcaic amb els batecs de la música. Aquella modernor combinava a la perfecció amb tota aquella estructura de fusta repintada. Recordo, també, que tan bon punt vam entrar, vaig perdre de vista els meus acompanyants i que l’atzar em va proveir una companyia e...

  Com cada any, un parell de dies abans de Sant Joan, la fira s'instal·lava vora la platja. Les parades arrenglerades en dues fileres formaven un carreró que s’anava animant a poc a poc. Un cop ben falcats i connectats, es cavallitus, el tir al blanc, el tren de la bruixa i totes les altres, començaven a encendre els llums i feien sonar les músiques. Com cada any, l’home de la tómbola feia sonar la seva veu rogallosa pel damunt de tot aquell garbuix sonor. Com cada any, el fum de la xurreria i la pols del terra formaven aquell gran núvol que ho embolcallava tot. Com cada any, abans de distreure’m amb cap altra cosa, em vaig dedicar a buscar-la. Sabia que, un cop hagués venut els tiquets, correria a trobar un racó per seguir llegint, aliena a tot allò, com feia sempre. Com cada any, quan la vaig veure el cor em va fer un salt, però vaig passar de llarg fins a tres cops. Els pits li havien crescut, ara portava ulleres i, a la butxaca del peto, un altre llibre. Compartíem a...

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així. Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un ce...