Rebels amb calba

 

Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’-, d’on ningú se’n vol anar mai, on els de més edat i aspecte argentat segueixen feliços i respectats, on sempre s’escolten les seves batalletes i ningú se n’avergonyeix ni els vol fer canviar.

El fenomen ja fa massa anys que dura. Els uns, temptats per llegendes i rumors, i els altres per retirar-se a llocs més tranquils, han començat a desfilar a indrets desconeguts sud enllà, convençuts que hi trobaran la felicitat. Els més introvertits i mandrosos s’han instal·lat allà mateix, a les oïdes i narius on viuen i dormisquegen a la penombra com anacoretes; altres viuen en comunes gaudint de bones vistes dalt dels promontoris de les espatlles; els més agosarats, però, cansats de baixar i no trobar, han acabat per abandonar, creant assentaments dispersos a les planúries de l’esquena.

A dia d’avui no se sap de ningú que hagi arribat amb vida a aquell paradís perdut, a la seva Ítaca somiada, però jo us asseguro que existeix, és a dir, que algun dia va existir tal i com els va ser narrada... Doncs mira, saps què et dic: que es fotin!