Joanra Canosa - Relats -

  FOTOGRAFIES NARRADES, núm. 2, ph: (aquesta és meva) Des de petit he anhelat disposar d’un lloc especial, una mena de refugi, com un petit paradís on fugir de la realitat per submergir-me en el silenci i gaudir de ficcions pròpies o alienes durant unes hores, quan en tingui necessitat. D’alguna manera, aquest lloc ja el tinc, però de moment és tan imaginari com aquell amic de la infantesa. Això sí, cal que sigui un lloc auster, silenciós, desconnectat i relativament aïllat, però, a la vegada, proper. Hauria de tenir un aspecte que passi desapercebut, d’una grandària reduïda i s’hauria de poder aïllar fàcilment de l’exterior. Hi aniria sovint per fugir de tot aquest soroll, i per llegir i crear sense interrupcions. H i passaria l'estona que calgués per a tornar-me a sentir sol, o  fins que l’enyorança em resultés tan insuportable que et tornés a trob ar a faltar; ni més ni menys.

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

Tot i que «Roba interior» és el segon llibre que publico, aquí hi trobareu els primers textos que vaig escriure des de 2019. Inclou una sèrie de trenta-set relats i cinc contes; en algun d’ells s’hi mostra el jo una mica impostat d'algú del tot irrellevant que, tot i així, insisteix a compartir episodis viscuts i inventats amb tota persona disposada a llegir-los. Amb alguns d’aquests relats tindreu l’ocasió de conèixer-me millor; espero, però, que això sigui compensat si en algun moment us fan riure, us entretenen o us destaroten una mica per la simbiosi que faig entre els meus personatges i jo mateix. En aquesta ocasió vaig alternant ficció, no-ficció i auto-ficció i, si ho voleu, us deixo a vosaltres la tasca d'esbrinar quin relat pertany a cada grup. Aquest recull de contes i relats curts té l’avantatge de poder cohabitar a la vostra tauleta de nit –o a l’excusat– amb novel·les o altres narracions més llargues, gruixudes i serioses, amb l’esperança que us puguin servir d’esb...

  L’altre dia, prenent el te amb un amic científic que viu a Anglaterra, va sortir el tema dels nou-rics russos establerts a Londres. I ens va fer molta gràcia veure com ara, a corre-cuita, tota la dreta neo i ultraliberal d’arreu, té pressa en desvincular-se dels seus còmplices de l’oligarquia i la màfia russa. Fins ara havien estat benvinguts -sinó convidats- a invertir i/o adquirir clubs de futbol, ports esportius, i fins i tot immobles de titularitat púbica, per què s’hi instal·lessin i hi desenvolupessin les seves activitats; tot eren facilitats i ningú els demanava massa explicacions, mentre fessin prou despesa i inversió. Londres va ser la metròpoli escollida per moltes d’aquestes noves i poderoses fortunes per a instal·lar tan els negocis com llurs residències. Just en l’època anterior a les olimpíades del 2012, i sota el primer mandat d’un tal Boris Johnson com a batlle de la ciutat (2008-16), l’arribada de magnats russos i la pluja de rubles va arribar al seu màxim niv...

  Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequ è d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això l a complau . Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una don a jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l 'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran qu...

  Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració. Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que...

  Els usuaris del transport públic tenim diferents maneres de distreure’ns durant els trajectes, les més sovintejades són llegir o mirar el mòbil. Però jo, amb els anys, n’he anat perfeccionant una altra que faig d’amagatotis i parapetat darrere d’un llibre o un telèfon. Es tracta de ‘L’Innocent Art de la Deducció Tafanera’ (IADT) i que consisteix, bàsicament, a esbrinar la professió de l’individu objecte d’estudi, entre altres coses. Un cop seleccionada la víctima, el primer objecte d’estudi d’aquest minuciós procés d’anàlisi són les sabates: el tipus, la qualitat, el preu, el desgast i com estan llaçades. La segona cosa en què cal fixar-se és en les mans: la cura que se’n té, callositats delatores i possibles deformacions. En tercer lloc hi figura la indumentària, però mai abans dels anteriors indicadors, perquè sovint porta a engany. Per a realitzar tan minuciosa tasca em cal adoptar una postura natural, però que al mateix temps em permeti observar l’individu just pel damunt de...

  Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota . Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es...

  Durant les vacances, i de forma natural, sorgeix el gosseig : es tracta d’una sèrie d’accions encadenades que van canviant les nostres rutines perquè ens adaptem a la més pura de les desconnexions possibles. El fet de dinar tard i massa, ens porta a la inevitable migdiada, que, no sé per què, mirem de dissimular anant al catre amb un llibre que ni tan sols serem capaços d’obrir. Òbviament , la migdiada s’allarga més del compte i un cert remordiment fa que ens en llevem amb la papada suada i un mal humor que només pot ser guarit a mitges per un cafè amb gel i un vichy. Per alleugerir la mala consciència ens convencem a nosaltres mateixos que, gràcies a aquest ‘breu’ parèntesi podrem gaudir durant més estona de les anhelades nits d’estiu. Però, com passa amb la migdiada, les vetllades s’allarguen tant que per fi ens trobem del tot immersos en aquesta dolça cadència i, un cop al llit, quan també massa tard tanquem el llibre, sabem perfectament que ens llevarem tard, dinarem tard ...

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...

(...) Un cop es va haver menjat la poma acabada de furtar , es va rentar com va poder a una font i, mitja hora abans de l’hora convinguda, va fer cap a la Llotja. Va haver de preguntar a un vianant per saber on es trobava el carrer Avinyó i aquella escola. La visió d’aquell carrer fosc i l’ edifici neoclàssic brut i encaixat en aquella petita plaça el va impressionar una mica, li va fer cert respecte. Un cop dins va preguntar per l’aula del professor Navarro a un bidell que, amablement, li va indicar com anar a l’aula de D ibuix al natural. El Maurici li va fer saber que era el primer cop que feia de model i el bidell el va acompanyar per explicar-li com anava tot. Al mig de la sala hi havia una tarima de fusta amb un tamboret cobert per una tela negra i una petita estufa de butà; també hi havia un focus que ho il·luminava i una vintena de cavallets de pintura que envoltaven la tarima. Ara sí que començava a estar nerviós. El bidell li va mostrar un petit vestidor amb una cadira, un ...

  Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’ -, d’on ningú se’n vol anar mai...

                         Avui, de bon matí, tot passant davant l'aparador de  N ovedades G loria del meu barri i en veure la model d'un cartell de roba interior de talles sanes, he quedat sorprès en notar que, tot i la calor, la primavera segueix ben present. Em sembla que m'he enamorat. * * * No sé si és a causa de l'edat o per pura mandra, que he anat adquirint aquells costums de iaio tan ximples com ho són comprar pollastre a l'ast i braç de gitano cada diumenge – me n'adono ara, però em sembla que ja fa temps que ho faig; en qualsevol cas no n'heu de fer res, ni de la meva edat, ni dels meus costums – . El cas és que quan feia cua a La Colmena, mentre la dona de mitjana edat que em precedia ha demanat una coca de Montserrat tot lloant les meravelles de les coques que feien a La Montserratina – la competència més directa i ferotge del local fins que van plegar – , la dependenta, sense perdre ni el somriure f...