Sota el llit

 

Estàvem agafats de la mà i amagats sota el llit. Ella, al meu costat, era una dona de mitjana edat que amb la mà lliure es posava el dit als llavis per indicar-me que no fes soroll. Jo, que en aquella ocasió m’havia encabit en el cos d’un noi de divuit anys, estava cagat de por i tenia el cor accelerat. Vaig tornar a obrir els ulls per mirar-me-la i vaig veure que el seu cos es sacsejava i feia grans esforços per aguantar-se el riure, així, tan tranquil·la i com si res. Em vaig fixar que tenia uns ulls clars, grans i expressius, que em feien pensar en la Liz Taylor. Portava una mitja melena i les puntes del serrell se li enredaven amb les pestanyes i li picaven els ulls. Els llavis molsuts. No era especialment guapa, però a mi em resultava del tot irresistible. Em vaig fixar que ella anava amb calces i sostenidors, jo encara portava la samarreta, els calçotets i els mitjons. L’erecció havia arribat allà per quedar-se, ja que ni tan sols aquell ensurt havia pogut fer-la fora, ans al contrari.

- Falsa alarma! Ho sento! -va dir ella enriolada mentre sortia de sota el llit i m’oferia la mà convidant-me a fer el mateix- les parets d’aquest pis són tan primes que estava convençuda que obrien la porta de casa. Quins nervis, quina emoció!

Jo no les tenia totes, aquella mena de situacions em posaven molt nerviós, em superaven; a ella, en canvi, semblava que la divertien força. Era del tot absurd, jo m’havia deixat portar en tot moment obeint com un babau tots i cadascun dels seus suggeriments com si fossin ordres; però: de què servia amagar-se sota el llit? De qui ens amagàvem d’aquella forma tan infantil? Vaig sortir de l’amagatall i em vaig posar dempeus mirant de conservar la calma posant-me seriós per acabar amb tot allò. Però quan estava agafant aire i començava a interpretar un paper més transcendent per fer-li saber que no podia seguir, va esclatar a riure amb ganes mirant-me la samarreta. Allò em va acabar de descol·locar, no acabava d’entendre de què reia.

- Ui! M’hauràs de perdonar però no em puc permetre pagar algú que vingui a netejar el pis -va dir tot rient mentre em treia les borles de pols allargades que s'havien quedat enganxades a la meva samarreta. A meitat de la feina, però, va optar per arrencar-me-la i seguir, divertida, allà on ho havíem deixat. Jo, fàcil de convèncer, vaig deixar-me portar encantat, però fent el ronso.

Arribant al punt més dolç d’aquelles maniobres i sense soroll previ ni cap senyal d’avís, apareix, silenciós, un nen de dotze anys que s’atura al llindar de la porta per contemplar l’escena. M’hi fixo bé i m’adono que aquell nen sóc jo mateix.

Em desperto de cop, agafo aire i penso que, darrerament, no hi ha manera de consumar res, ni tan sols en somnis.

«Sota el llit», juny de 2020.