Els bosc dels greuges (conte)

 

Tan bon punt trepitja el terra de fusta del porxo de casa la Dani, es fa palès que l’antipatia que sent pels gats és recíproca. Tots tres baixen queixosos del gran gronxador, mentre el Pere s’hi apropa tot buscant la gossa i fregant-se nas i ulls amb creixent fruïció. Els seus pares entren dins la casa, però ell es queda al porxo mirant a tot arreu per saber d’on ve la veu de la seva cosina Dani, que no deixa de cridar-lo i que ja comença a mofar-se d’ell amb aquell «urbanita» que tant el fastigueja. Finalment, la veu pelant una branca llarga amb un ganivet de cuina, enfilada dalt d’un arbre; la primera cosa que pensa és que a casa seva no li haurien deixat tocar un ganivet com aquell ni de broma. La Dani es despenja de l’arbre i saluda el Pere amb un cop a l’espatlla. Ell li pregunta per la utilitat d’aquella branca i ella li respon que aviat ho veurà. Entren a la cuina i es renten les mans a la pica, es donen cops de colze, s’esquitxen i riuen. Tot i discutir tothora, sempre els ha unit una gran amistat. Ara que la Dani ja no viu a ciutat s’enyoren més del que voldrien reconèixer. El Pere enveja la llibertat i la tranquil·litat de què la Dani gaudeix per entrar i sortir de casa, per tenir animals al seu càrrec i per donar les explicacions justes, si és que algun cop li són demanades pels seus pares. La Dani, per la seva banda, enyora totes les activitats que el Pere té programades i que no li deixen temps per avorrir-se durant la setmana; enveja, també, la quantitat de gent amb qui es relaciona.

Ara s’eixuguen les mans amb el mateix drap de cuina i el Pere observa que la Dani té les mans, els braços i les cames brunes i plenes de petits talls i esgarrinxades, en comparació les seves semblen de porcellana. Agafen un bocí de pa, hi claven un tros de xocolata a la molla i surten fora menjant i sense acomiadar-se; el Pere dona per fet que els oncles ja tindran notícies seves quan tornin per sopar. La Dani posa la branca que estava pelant, un cordill i l’esquelet d’un vell paraigua rovellat dins la seva motxilla. Tiren cap al bosc, el Pere la segueix encuriosit però en silenci. A veure quina en portarà de cap la cosineta, pensa divertit.

Al Pere li agrada molt el bosc, però també li fa respecte. Els sorolls d’aquelles bestioles invisibles, el terra tou, l’olor d’humitat, la foscor que sovint els envolta i els misteris que s’imagina, creen en ell una estranya i emocionant atracció que li provoca aquell pessigolleig que ja li comença a pujar per la panxa. La Dani, orgullosa en el seu rol de líder, s’endinsa per un estret corriol a la part més fosca del bosc. El Pere va rebent les fuetades de les branques darrere la Dani i no gosa preguntar res perquè sospita quina serà la resposta. Avancen en misteriós silenci. Ara baixen cap al rierol per un pendent ombrívol i relliscós. La Dani mira l’hora, després es treu el rellotge i el desa a la motxilla, d’on treu uns parracs. S’abaixa els shorts, es treu la samarreta i es cobreix el cos amb aquella roba vella i bruta; es lliga una corda a la cintura i una cinta amb sanefa al front. Segueixen el curs de l’aigua durant una bona estona fins arribar a un petit gorg al costat d’un pont. El Pere ja no pot resistir tant misteri i acaba preguntant-li a la Dani quins són els seus plans, però ho fa amb un subtil fil de veu per si de cas. La Dani, fent-se la interessant, li fa entendre amb un gest de la mà, que ara li ho explicarà que tingui paciència. Uns metres més enllà s’aturen en una zona que fa pendent a l’ombra d’un gran faig. La Dani mira que no els vegi ningú abans d’enretirar el munt de branques que cobreixen l’entrada a un petit habitacle mig excavat a terra i folrat de fustes i plàstic. Hi entren de genolls i, un cop dins, la Dani convida el seu cosí a seure davant d’ella. És petit i no s'hi pot estar de peu dret, tot i així el Pere està impressionat i repassa amb la mirada cada racó, cada objecte d’aquell curiós habitacle. La Dani encén un d’aquells antics quinqués i la flama daurada i tremolosa encara dona un aire més misteriós a tot plegat. Ara sí, satisfeta per l’expressió del Pere, la Dani li comença a mostrar tots i cadascun dels objectes. Hi ha de tot: tasses, coberts, plats, una tetera, un mirall trencat, tebeos, coixins i fins i tot una vella manta. La Dani deixa que el Pere ho vagi assimilant tot i amb un posat seriós, pausat i teatral, es dirigeix a ell per narrar l'extraordinària història de «Dani, l’índia», per fer-ho creua les cames i parla amb un estrany accent. Això fa riure tant el Pere que acaba interrompent el relat de la seva cosina amb una forta riallada. Ella no se’n pot estar i també riu amb ganes, ara, però, li fa cinc cèntims de la comèdia que té muntada per entabanar un grup de nens estiuejants que passen cada dia pel pont, tornant de la piscina municipal. Durant una setmana sencera els ha fet creure que viu en aquell forat i que subsisteix a base de capgrossos de bassa, peixos del rierol i arrels del bosc. Els ha demanat que li guardin el secret, perquè si no, se l’enduran de nou a un reformatori que és molt pitjor que la presó. Un cop hi va estar reclosa i, abans de fugir, la van tenir lligada al llit sense poder menjar ni dormir. També els ha anat demanant que li portin prou llaminadures i xocolatines per sobreviure, ja que pateix un dèficit de sucre que podria desembocar en una malaltia greu. Els dos cosins riuen, seleccionen i es mengen les millors llaminadures que la Dani va traient d’una capsa de llauna. La Dani lliga i tensa un cordill a punta i punta d’aquella branca convertint-la en un sòlid arc. El Pere, seguint les instruccions de la seva cosina, desmunta cada vareta metàl·lica del vell paraigua per anar-les convertint en fletxes. S’acosta l’hora, a dos quarts en punt aquell petit grup d’estiuejants baixarà per la pista forestal i creuaran el pont. Segons la Dani el pla és el següent: el Pere ha de pujar i romandre amagat a la corba de l’esquerra del pont per avisar-la tan aviat com vegi que els estiuejants s’apropen; quan la Dani senti el xiulet d’avís interpretarà el paper d'índia, pescant peixos amb arc i fletxes. La idea els sembla tan bona que donen per fet que tot el grup voldrà ser testimoni de les habilitats d’aquella noia assilvestrada i en voldran escoltar més aventures. Riuen només de pensar com els prendran el pèl amb la imaginació i la capacitat d’improvisar que té la Dani, i que el Pere tant admira.

El Pere fa una senyal a la Dani per indicar-li que ja ocupa el seu lloc darrere el tronc d’un vell pi roig, la Dani li torna la senyal i comença la comèdia. Ella es submergeix del tot en el seu paper, avui toca: «Dani, l’índia pescadora». El Pere mira alternativament la pista i la seva cosina. Els minuts van passant i per la pista forestal no hi ve ningú. Al cap d’una estona la Dani fa un xiulet i un gest interrogatiu amb els braços, que el Pere reprodueix de la mateixa manera per indicar-li que res de res. Ara, en vista que el moment de l’acció no arriba, la Dani es relaxa i seu en una roca, quan senti el xiulet ja es posarà en acció. El Pere, des del seu amagatall, es distreu pelant les làmines d’escorça més seques del pi. Però quan mira de nou cap a baix, veu que la Dani ja no és al seu lloc i surt de l’amagatall per mirar d’esbrinar què passa i recuperar el contacte visual. Ara, des d'un altre angle, veu que a la pista hi ha un cotxe aturat a la baixada, a l’altura de l’amagatall. Com pot ser que no l’hagi sentit arribar? És massa lluny! Per molt que corre i crida només és a temps de veure com un parell de policies vestits de verd amb uns barrets negres brillants i ridículs, s'emporten la Dani aixecant-la per les aixelles. És massa tard! Ella fa cops de peu a l’aire sacsejant les cames sense tocar terra i, girant el cap, crida el seu nom: Pere! Pere!