Com una capsa

 

Hi ha llocs que sembla que es conservin inalterables en la memòria. De vegades són com capses que contenen imatges, olors i sons. Les podem obrir tants cops com vulguem per gaudir, lentament, d’una mena de visita guiada o també hi podem accedir per breus instants com qui hi irromp furtivament per buscar-hi un sol dels seus elements, quan se’n té necessitat. En el segon cas mai la deixem tancada del tot, perquè pensem que hi tornarem més tard, amb calma, a fer la visita com cal. Amb els llocs em passa com amb les persones -vives o no-, que seguiran presents mentre els recordem i encara que no les visitem amb la freqüència que voldríem.

Avui la capsa on hi posa ‘Casa l'àvia’ s’ha obert tota sola tan aviat com m´he despertat al llit i no sé ben bé per què: potser a causa d’alguna olor o com a seqüela d’algun dels meus somnis. Tant és. El cas és que, com que avui és festa, he optat per gaudir de la visita guiada tot mandrejant entre llençols. En obrir-la m’he adonat que d’aquella petita capsa, com de la bossa de la Mary Poppins, no deixava de sortir-hi coses. Casa l’àvia era un pis en un barri que havia estat un poble i que encara en conservava l’aire. De la capsa n’han sortit moltes imatges: una porteria i una escala estretes i fosques, un rebedor ample amb un penja-robes fet de banyes de cérvol, el menjador amb el retrat dels besavis, una galeria lluminosa amb vistes a l’envejat jardí dels veïns de baix, una petita cuina amb la pica de marbre i una cambra de bany llarga, estreta i lluminosa. També n’ha sortit l’olor de cafè i de truita a la francesa -a l’àvia no li agradava cuinar-, l’olor de mobles antics i aquella olor de llibres que feia l’estudi. Dels sons que m’han arribat en destacaria una frase mil cops repetida de l’àvia -gran personatge que mereix capítol a part- repetint a cada nét: «A casa meva no hi ha ‘vull-vulls’» cada cop que li demanàvem res, la música d’una cítara mal tocada per les mans maldestres de tots els nets, els cantautors francesos de sempre i els primers catalans i, de fons, sempre els riures: els riures de cada oncle, dels pares i de tots els nets. Recordo el riure de cadascú i la suma de tots, com si es tractés d’un fil musical que mai deixava de sonar.

Però al final, quan estava a punt de tancar la capsa, ha sortit una ‘extra ball’ com aquelles de les màquines del millón: el camí des de casa fins a casa l’àvia. Aquella llarga passejada ja era tot un esdeveniment en ella mateixa. Un cop mudats, pentinats i comptats, tota la colla de germans enfilàvem, entre queixes i discussions, el camí que ens duria fins casa l’àvia. Uns en patinet, altres en patins i la resta a peu, fèiem aquell camí amb un al·licient pensat per fer-lo mes lleuger. Havíem creat un divertimento dels nostres que ens feia riure a tots, bé, gairebé a tots. Es tractava de fer una filera on tots els germans es col·locaven, per ordre d’edat: en primer lloc i tota cofoia, la germana més petita i tots els altres al darrere, esglaonadament per ordre d’edat. Avançàvem en filera, com els nans de la Blancaneu, repetint com un mantra: «Anem a casa l’àaaaviA! Anem a casa l’àaaaviA! ...». La gràcia estava en el fet que, a cada moment i començant pel germà més gran que era el darrer, anàvem sortint un per un de la filera per amagar-nos sigil·losament i sense deixar mai de cantar, fins que la germana petita s’adonava, sorpresa, que ara desfilava tota sola. Aquest fet provocava l’enrabiada d’ella i l’esclafit de riure de la resta de germans, al mateix temps. Amb la promesa, per part nostra, que allò no tornaria a passar mai més de la vida, repetíem aquell ritual mil cops.

Jo era el tercer i darrere meu n’hi havia sis més.

novembre del 2020.

(Fotografia d'un diorama de Curtis Talwst Santiago).