Del primer enamorament

 

Del primer enamorament sempre te’n queda un record molt especial. En el meu cas i, des de fa un temps, el record se’m fa estrany, segueix sent un bon record però està del tot enterbolit, com tenyit d’una certa decepció. Calculo que seria cap a final dels anys setanta que, com cada any, al principi de les vacances anàvem a passar uns dies a Menorca; era com una tradició. En aquest cas només érem: el Javier, la seva vella Vespa i un servidor. Una de les gràcies d’aquests viatges -ves quin remei- era el fet d’anar-hi tan sols amb un sac de dormir i els pocs diners que havíem pogut estalviar fent feines esporàdiques durant el curs. Era una combinació d’aventura i supervivència que encaràvem encantats; podíem dormir al ras i menjar qualsevol cosa perquè érem joves i estàvem decidits a passar-ho bé. La incertesa era part de la gràcia.

De primer vam fer nit a Cala Macarella, compartint una de les coves amb una agradable parella d’alemanys. Al dia següent, després de fer el primer bany en aquelles aigües de color turquesa, ens vam desplaçar fins a Fornells on hi teníem un amic pescador que l’estiu abans ens havia portat amb el seu llaüt a cales fantàstiques i desertes on només s'hi podia accedir per mar. Aquest any, però, no tindríem la sort de comptar amb la seva companyia, perquè a casa seva no hi havia ningú i un veí ens va fer saber que no era a l’illa. Una mica decebuts per la notícia ens vam dirigir cap a una platja propera a fer un bany. El lloc semblava estar desert i, com que l’ocasió hi convidava, ens vam banyar del tot conills. De tornada a la sorra ens van cridar l’atenció unes veus, unes rialles que venien de l’ombra, d’entre els pins. Amb un riure nerviós fruit de la vergonya, ens vàrem vestir una mica i vam acostar-nos a saludar. Es tractava d’un petit grup de tres noies i un noi amb qui vam dinar tot compartint el menjar. Elles hi van aportar meló i síndria, nosaltres pa i fuet. Ens vam caure bé i ens vam entendre des del principi. Després de riure amb ganes i fer-la petar una estona es podria considerar que ja érem amics, donat que estàvem fent plans i proposant llocs on anar l’endemà. El caràcter obert del Javier sumat a les ganes de viure noves experiències pròpies de l’edat ho van fer tot força fàcil. Doncs sí, ja érem amics i de la manera més natural del món, sense ni tan sols adonar-nos-en.

I sí, allà era ella! Ocurrent i riallera, bonica com ella sola! No vàrem trigar gaire a explicar-nos les vides. Jo deuria voltar els setze o disset anys, ella ja havia cursat primer de Dret. Era filla d’una família treballadora i vivia en un barri de l’extraradi. Des del moment en què vàrem creuar les primeres paraules ens vam fer inseparables i, de cop, ho volíem saber tot l’un de l’altre. Vaig caure rendit de tots i cadascun dels seus encants. Ho tenia tot. Tenia un gran sentit de l’humor i fins i tot coincidíem pel que fa a ideals polítics. Bé, no del tot, perquè si jo en aquella època simpatitzava més o menys amb els postulats que defensava el PSUC -potser més atret per la fantàstica Festa del Treball que celebraven cada any que per altra cosa- ella va resultar ser molt més radical i reivindicava una revolució total del proletariat al més pur estil trotskista. Considerava que el PSUC era un grup de burgesos acomodats, gairebé uns traïdors, amb qui no es podia comptar per a res seriós. Tot i això -que jo tampoc estava disposat a entrar a discutir amb massa convicció-, em fascinava tant l’entusiasme que posava en defensar aquelles tesis, com la convicció, l’argumentari i la fluïdesa amb què s’expressava. Me la mirava amb admiració i sentia cert orgull que ella, una dona més gran i intel·ligent, se sentís interessada per alguna cosa de mi. I amb la mateixa convicció i fluïdesa, va ser ella qui va donar les primeres passes en tot. Jo, mirant d’evitar l’expressió de babau, em vaig deixar portar per tan dolces experiències, encantat de la vida. Rèiem, ens estimàvem, rèiem, xerràvem -més ella que jo- i passàvem junts dia i nit. Els dies van passar volant i aviat va arribar el moment de tornar tots junts a Barcelona.

El comiat va ser dolorós. Un cop a la ciutat no hi va haver temps de tornar-nos a veure perquè ella, el dia següent, se n’anava al Cantàbric, al poble dels avis, mentre jo em quedava a Barcelona tot l’agost. Però la nostra relació havia arribat a ser tan intensa que vam convenir que ens escriuríem tots i cadascun dels dies, i així ho vam fer durant tot el mes. Cada dia una carta rebuda i una altra d’enviada. Al setembre ens vam retrobar i ens anàvem veient tant com ens era possible, que no era gaire sovint ja que tots dos combinàvem els estudis amb la feina. Però alguna cosa havia canviat i ara penso que tindria molt a veure amb la màgia de l’escenari, amb aquella mena d’afany juvenil que tot viatge ha d’incloure i amb aquella gran dosi d’experiències noves i excitants. El cas és que durant l’octubre i el novembre la cosa es va anar refredant, potser, també, a causa de veure'ns poc, vés a saber. Són coses que passen. Finalment, quan ja no quedava aquella efervescència necessària, ho vam deixar córrer, amistosament.

Però vet aquí que, trenta i tants anys després, un bon dia que tenia el televisor encès sense fer-li massa cas, sento una veu seguida d’un riure que em van resultar familiars. Vaig deixar allò que estava fent, em vaig girar per encarar-me a la pantalla, vaig agafar el comandament i vaig pujar el volum de l’aparell. I resulta que, a tota pantalla i en primer pla apareix Ella! El seu somriure s’havia torçat una mica, però conservava aquell encant, aquella passió i aquella vehemència amb què defensava els seus arguments de joventut. Amb un text sobreimprès, el televisor em confirmava que sí, que es tractava d’ella, però, al mateix temps i sota el seu nom, hi figurava el càrrec i el partit pel qual es presentava a les eleccions. No m’ho podia creure! El meu somriure inicial es va quedar congelat en una mena de ganyota grotesca i va deixar de fer-me gràcia de cop! Perquè, efectivament, es tractava d'«aquel partido del que usted me habla...»

setembre de 2020.