Milers d’ampolles a dalt de la paret

 

Una de les feines que vaig haver de fer aquell altre hivern de precarietats i estretors consistia en omplir, taponar i segellar amb lacre vermell tres mil vuit-centes ampolles. Tot i que no ho eren, havien de tenir l’aparença d’ampolles de vi. Ocuparien una paret sencera i formarien part del decorat d’un local gastronòmic molt cool que havia de ser la gran atracció artístico-gastronòmica-multi-sensorial per a turistes i indígenes, al rovell de l’ou de la nostra santa ciutat -ja us avanço ara que aquell projecte no va acabar de triomfar-. La feina consistia en omplir les ampolles amb una aigua prèviament tractada perquè no es podrís, tenyir-la del color del vi, posar-li un tap de suro a pressió i lacrar-ne tot el coll. Hi havia la dificultat afegida que les ampolles havien estat sotmeses a corbes i deformacions per efecte de la calor, amb la intensió que adquirissin un aspecte dalinià, i això les feia encara més fràgils i trencadisses. Es tractava d’un treball en cadena que es realitzava pas a pas: descarregar, tractar, tenyir, omplir, taponar, lacrar i embalar. El gran hàndicap d’aquella llarga cadena de producció consistia en què el nombre d’operaris que hi intervenia comptava amb una sola persona: un servidor. La feina, tot s’ha de dir, no estava del tot mal pagada i, en qualsevol cas, no estava en condicions de rebutjar-la. Per aquella faraònica tasca, l’equip de producció havia llogat un pati a l’aire lliure, que formava part d’un gran local al Poblenou. Aquell local, que abans havia estat una fàbrica de palets i embalatges de fusta, constava d’un gran pati exterior on antigament s’hi estacionaven els camions, la càrrega i els materials de més volum i una altra part coberta on s’hi serrava i manipulava la fusta. Per aquella època, però, el local el tenia llogat un grup de tres amics bohemis, pintorescos i encantadors a parts iguals. Dels tres, dos es dedicaven a dissenyar i construir decorats i escenografies, el tercer es dedicava a l’atrezzo i tenia una quantitat immensa d’objectes domèstics, personals i de tota mena, perfectament classificats per categories, èpoques i estils en un gran magatzem a la part coberta. Quan hi accedies, semblava que entressis al túnel del temps. Dos d’ells també havien habilitat uns altells dins d’aquell local, que feien servir d’habitatge. Els tres entraven i sortien constantment, però realitzaven la seva feina a la part coberta, mentre jo treballava a la fresca del pati exterior. Aquella construcció era força antiga i peculiar, tenia una gran estructura de fusta d’altes columnes i dues aigües, com molts edificis fabrils del barri, però d’una qualitat molt inferior. La cobertura de teules s’havia anat substituint per uralites i només tenia tres de les quatre parets d’obra, la quarta paret no existia, per la qual cosa quedava del tot obert al gran pati on jo treballava. Amb els anys, a la part coberta s’hi havien anat afegint petites estances de fusta, a mida que se n’hauria tingut necessitat. Hi havia altells, despatxos, habitacions, vestidors, passadissos i escales, construïts improvisadament amb fustes i diferents materials reutilitzats. Aquella gran estructura que allotjava totes aquelles petites habitacions, graons i racons foscos a diferents nivells, adquiria un aire que em feia pensar en l’amagatall dels lladres de Fagin que descriu Dickens a Oliver Twist. Semblava un indret amagat d’aquell Londres victorià. Tot feia olor de fusta i, en caminar, era impossible passar desapercebut de tant com cruixien les fustes del terra. De tot aquell lloc, l’única peça construïda en obra sòlida era aquella petita, acollidora i caldejada cuina que es feia servir, bàsicament, per fer-hi el cafè.

L’hivern era molt fred, les meves jornades laborals eren llargues i començaven molt d’hora al matí. Després d’obrir la gran porta de ferro que donava accés al pati des del carrer, anava directament a la cuina a fer el primer de molts cafès per entrar en calor. Suposo que a causa de la flaire, al cap de poca estona apareixien els dos habitants del local, donant el bon dia. Guants i roba vella de treball damunt la samarreta tèrmica i unes velles botes de muntanya, eren la indumentària que calia dur per aguantar el fred durant totes aquelles hores d'intempèrie a peu dret. Carregar pesos, manipular líquids freds, el terra ple de bocins de vidre i les sovintejades esquitxades, no hi ajudaven gaire. Però s’ha de reconèixer que, de tant en tant, una feina manual, mecànica i dura va força bé; sobretot per valorar els altres tipus de treball que ens toca anar fent. A mig matí, l’entrepà, un dels millors moments. Molts migdies anàvem junts a dinar al bar-comidas que hi havia al davant. El portaven tres germans: dos homes i una dona, que, no se sap com, però sempre estaven al cas de tot. Sabien qui estava a l’interior del nostre local en cada moment, com ens dèiem des del primer dia i quina tasca hi fèiem. En general, el menjar que servien no era massa bo, però, això sí, força abundant. Jo, a partir del segon cop i pel meu bé, vaig mirar d’evitar els fregits i els plats més forts, però els meus companys -que semblava que tinguessin estómacs d’acer inoxidable-, eren capaços de processar-ho tot sense cap problema. He de dir que hi anàvem, sobretot, per la insistència d’un dels meus companys de local, que sentia una tossuda debilitat per la cambrera copropietària del bar que servia els cafès i les copes darrere la barra. Les sobretaules s’allargaven a base de licors d'herbes i altres destil·lats que, sumats al vi begut durant l’àpat, em deixaven en un estat de semi-embriaguesa. A mi, com a excusa, em consolava pensar que aquelles altes graduacions serien l’única cosa capaç de matar tot allò que el menjar pogués tenir de dolent.

Havent dinat tornàvem a la feina enriolats i loquaços, però havent de posposar les tasques delicades i perilloses per a més endavant.

Ara aquell curiós local ja no hi és i, mentre els recordo amb afecte, em pregunto què se n'haurà fet d’ells i el seu gran volum de trastos.

desembre de 2020.