L'inspector

 

Un home gris va empènyer la porta del jardí principal i va creuar el pati per entrar a l’escola; un cop dins l’edifici, el primer que va fer va ser preguntar pel senyor Villarubias, l’exmilitar imposat per donar gimnàstica. A partir d’aquell moment, més que sospitar, es disparaven totes les alarmes i es posava en marxa un mecanisme perfectament greixat per experiències prèvies. La senyoreta Conxa feia l’ullet al senyor Albert que, mentre l’exmilitar i el visitant xerraven i reien tot anant cap a direcció, corria a donar l’alerta classe per classe. La senyoreta Conxa acompanyava el sinistre visitant fins el despatx, on la directora el rebia amb una impostada cordialitat i el feia seure per guanyar tan temps com fora possible. Aprofitant aquest interval, al menjador -que era alhora biblioteca-, la Conxa i l’Albert s’afanyaven a encabir tots ‘aquells’ llibres al petit muntacàrregues que servia per fer pujar i baixar els plats a la cuina, fent-lo encallar a mig camí i tancant la porta amb clau. Els alumnes més petits no s’adonaven de res, però els grans sabien perfectament com actuar en cada moment, havien après les preguntes més habituals i les respostes més adequades. Durant aquella visita el caos habitual desapareixia juntament amb la nostra llengua, donant pas a una mena de falsa i tensa normalitat. Hi havia qui gaudia d’aquella emocionant comèdia i amb prou feina es podia aguantar el riure, però hi havia qui ho passava francament malament. Tan bon punt el visitant sortia per la porta del jardí, es deixava passar un minut escàs, i el caos, les rialles i l’alegria habituals ho tornaven a omplir tot, potser encara amb més força. Un cop més, aquell núvol gris havia passat de llarg.