Camàlics del rock

 

Una altra de les moltes feines de l’època d’estudiant era fer de camàlic carregant i descarregant aquells grans camions que transportaven el material dels grups de Pop i Rock en les seves gires, quan venien a Barcelona. Estàvem apuntats a una empresa que es dedicava a la logística pròpia de les tasques relacionades amb el muntatge dels escenaris de grans concerts i, quan els faltaven mans, ens trucaven. No pagaven gens malament i fins i tot ens donaven d’alta a la Seguretat Social encara que fos per un sol dia, cosa que no tothom feia en aquella època. Dins l’equip hi havia diferents categories: els més ben pagats eren els scaffolders que acostumaven a ser aficionats a l’escalada i els encarregats d’enfilar-se amb cordes a les estructures per passar-hi els cables i instal·lar-hi els llums; també hi havia els runners que es dedicaven a fer viatges i encàrrecs amb el seu propi cotxe portant persones i objectes d’un costat a l’altre i, com sempre a l’últim graó, ens trobàvem els simples camàlics que amb uns guants i la nostra força bruta empenyíem aquells grans baguls, superant rampes i altres obstacles des del camió fins dalt de l’escenari. Encara que explicat així pugui semblar una feina dura, la veritat és que no ho era tant; primer perquè érem un grup força nombrós i segon perquè disposàvem d’un bon material que ens feia la feina força fàcil. Les rampes i les rodes dels baguls feien que la nostra missió es limités a empènyer en les pujades i a controlar la trajectòria d’aquells grans baguls, cosa que, a més, acostumàvem a fer per parelles.

Començàvem de bon matí i amb molt bona disposició, gràcies al bon ambient que hi havia. L’equip comptava amb personatges de tot tipus, però n’hi havia uns quants que eren realment divertits. Ens fèiem uns bons farts de riure que, en més d’una ocasió, havien posat en perill la nostra integritat física per la fluixera provocada per tantes riallades. De tant coincidir ens coneixíem gairebé tots i treballàvem juntament amb els socis de l’empresa que ens contractava, que eren pocs anys més grans que nosaltres i que, d’aquesta manera, s’estalviaven dos sous al mateix temps que ens tenien controlats en tot moment. Tan sols ens tenien prohibides dues coses: fumar porros i beure alcohol. Però entre les anades i vingudes i la dispersió del personal per una àrea tan gran, allò era pràcticament impossible de controlar.

La jornada es dividia en dos trams: durant el matí i fins el migdia es deixava tot perfectament muntat, a la nit, un cop acabat l’espectacle, es procedia a desmuntar i carregar de nou els camions fins deixar-ho enllestit, ja de matinada. Entre una fase i l’altra, teníem temps d’anar a casa, dutxar-nos i descansar unes hores. Tant a mig matí, com a mitjanit ens donaven un entrepà i un refresc, no fos cas que ens faltessin les forces.

A més del bon ambient, la feina tenia altres al·licients afegits. Tot i que a la nit ens convocaven un quart d’hora abans del final del concert, si el grup t’agradava i ho volies, et podies quedar a veure el concert sencer al backstage, entre bambolines i al costat de l’escenari. Tot un luxe. Però hi havia un altre detall molt preuat per gairebé tothom: la samarreta. En totes les ocasions ens regalaven una samarreta per persona, del grup que actuava aquella nit. Si el grup t’agradava acostumaves a quedar-te-la, però si no t’acabava de fer el pes tenies dues opcions: regalar-la als fans incondicionals que voltaven el backstage, o bé mirar de vendre-la. Un dels meus companys, però, anava una mica més enllà: tenia el costum d’imitar -o simplement inventar-se- les signatures dels membres del grup de torn, i mirar de vendre-la al triple del preu oficial. S’ha de dir que, en la majoria dels casos, tard o d’hora ho acabava aconseguint.

De les coses que presenciàvem entre bastidors se’n podria explicar un munt d'anècdotes, les unes més divertides que les altres. Suposo que per a les estrelles del Rock nosaltres devíem ser del tot invisibles, i no només pel fet d’anar vestits de negre. No es tallaven ni un pèl. S’hi veia de tot, des de discussions acalorades que acabaven en baralla, fins a veure’ls pujar a l’escenari en un estat absolutament deplorable a causa de l’alcohol, les drogues o ambdues coses. En alguns casos et feien sospitar que aquell estat seu, que aquella forma d’actuar formava part d’una comèdia, que tot allò era com el dibuix predeterminat d’un personatge. Sort en tenien que en aquella època encara no existissin els mòbils amb càmera! De fet, en la majoria dels casos semblava que només trepitjar l’escenari tot allò els passés de cop, en altres però, et feia patir veure com actuaven fent tentines i esperaves veure’ls caure fulminats en qualsevol moment, cosa que, per cert, no acabava de passar mai.

Els escenaris més habituals acostumaven a ser llocs grans com ara estadis de futbol, places de braus, el Palau dels Esports -on, tot sigui dit, era impossible que cap grup hi sonés bé- i el Velòdrom d’Horta. Però de tant en tant també ens tocava muntar escenaris a llocs més petits.

Recordo especialment el dia que ens va tocar treballar al Teatre Tívoli. Aquell dia tot va ser força estrany. En aquell escenari de teatre s’hi havia d'encabir una orquestra sencera, faristols amb parapet, una mena de decorat amb plafons de llum i, a més, deixar un gran espai lliure per a la gran estrella de l’esdeveniment: el Julio Iglesias -a qui, per cert, imito força bé-. Em sembla que es tractava d’una mena de concert benèfic, però ara no recordo en favor de quina causa. El cas és que tot va ser caòtic des del començament. El Julio Iglesias, la gran estrella de la canción ligera, va resultar ser un absolut dèspota, un egòlatra i un maniàtic en molts sentits. Es feia passar per un perfeccionista que necessitava llargues hores d’assaig amb els músics, però també necessitava força estona per al disseny dels llums, que semblava que mai l’acabaven d’afavorir prou. Els problemes van començar quan es va entestar en assajar mentre encara s’estava instal·lant tot plegat. Evidentment resultava del tot impossible compaginar la interpretació de cap tipus de música amb el soroll que les maniobres de la instal·lació provocaven. Aquí es va iniciar el primer esclat d’ira de l’estrella. Tan irades van ser les seves protestes, que es va haver de posposar el que quedava de muntatge per a més endavant. No ens va quedar més remei que esgotar la nostra estona de descans presenciant, un per un, tots els temes del seu repertori amb sovintejades interrupcions per anar renyant, ara a un músic, ara a l’altre, amb males maneres i atacs d'histèria. Un cop acabat l’interminable assaig, vam tornar a la nostra feina mentre el cantant es retirava a les seves estances a relaxar-se i descansar abans del concert. El cap del seu seguici, però, ens va advertir que havíem de seguir amb la nostra feina sense fer cap soroll (?!), perquè aquella estona prèvia a l’actuació era considerada com quelcom absolutament sagrat per al gran Julio Iglesias. Així doncs, ens va tocar fer-ho tot amb presses i sota una pressió constant per tal de no molestar-lo.

Però, vet aquí que, quan ja ho teníem gairebé tot enllestit i començaven a arribar les primeres persones del públic, apareix una dona molt mudada, enjoiada i amb un abric de pells negre, exigint que la deixessin passar a saludar el seu amic Julio.

- Això és del tot impossible, el Julio s’està concentrant pel concert i ens té prohibit que ningú el molesti -li va dir el responsable de seguretat amb contundència.

Però la dona no semblava gens disposada a cedir i anava insistint mentre avançava cap als camerinos.

- Sóc íntima amiga seva i només vinc a desitjar-li sort i a fer-li un petó. Deixeu-me passar que jo sé que li farà molta il·lusió.

Ara, a l’encarregat de la seguretat se li havia afegit qui semblava ser el mànager, que també es va posar davant la dona per interrompre el seu decidit avanç cap a la porta del camerino. Però la dona, a poca distància de la porta i sense fer cas als advertiments dels altres dos, va optar per alçar força la veu tot dient:

- Julio! Julio, cariño! Soy Isabel, Isabel Gemio! Diles a estos dos que me dejen entrar!

I, després d’uns segons de tens silenci, es va obrir la porta d’una revolada i en va sortir el Julio vestit amb un barnús blanc, amb una mena de xarxa que li xafava els cabells i amb un antifaç de setí negre al cap. Les venes del coll i del front inflades i la cara, com el blanc dels ulls, d’un roig pujat.

El reguitzell de crits, insults, improperis i malediccions que li va dedicar a la tal Isabel van ser tan sonors i contundents que van deixar tothom glaçat. Superat l’esglai inicial, la Isabel va esclatar a plorar sorollosament i teatral, mentre feia mutis entre bastidors a tota pressa.

La feina va ser nostra per aguantar-nos el riure en presenciar l’escena, però, per sort, érem invisibles.

I ara, al cap d’uns anys, em pregunto inquiet: la Isabel es quedaria a gaudir d’aquell ensucrat concert?

gener de 2021.