Qui em manava a mi...

 

La llitera era incòmoda i la pintura de les potes s’anava caient empesa per l’òxid. El matalàs prim estava folrat d’escai i, tot i el llençol net però encartonat, feia un desagradable soroll al més mínim moviment. Sentia un cert mareig sens dubte provocat pel dejú i per aquella primera extracció de sang que m’havien fet només arribar, just abans de donar-nos la píndola. Les vistes al mar i el sol que despuntava no amagaven que l’hospital era trist i brutejava força. Qui em manava a mi...!

A l’habitació érem sis, tres a cada banda. La meva llitera es trobava entre la de l’Ignasi i la del Ramon, els amics que m’havien animat a anar-hi; hauríem de fer veure que no ens coneixíem de res durant tot el dia. La panxa es queixava amb aquell característic soroll seu provocat per la gana, els nervis per tot allò i els afegits a causa de l'examen de l’endemà. Per sort, a l’últim moment se m’havia acudit agafar els apunts, però tal i com estaven anant les cosses no em veia amb cor de mirar-me’ls. Qui em manava a mi...!

Un cop assimilada la situació i, quan per fi aconseguia caure en un estat de dolça somnolència, es va obrir la porta de forma violenta i va entrar l’infermer empenyent un carretó ple d’aparells per donar ordres a tot pulmó. Ens prenien la pressió, la temperatura i insistien que havíem d’estar immòbils i en repòs a les nostres lliteres durant aquelles vuit interminables hores. A partir del tercer cop vam notar que irrompien a les hores en punt i aquest descobriment ens va permetre alliberar-nos d’aquell avorrit estat de repòs de forma intermitent. Entre visita i visita xerràvem, ens rèiem de nosaltres mateixos i seguíem amb els nostres plans. Abans del migdia, fins i tot ens aixecàvem per mirar la platja des de la finestra. Allà baix es veia un grup de persones avançant cap a la sorra; cadascú estava connectat a una bossa de sèrum penjada de la perxa que arrossegaven amb un braç i anaven custodiats per quatre infermers. «Són heroïnòmans en tractament» ens va informar un dels companys més experimentats. Silenci, soroll de rodes mal greixades al passadís i corredisses cap a la llitera. Ara, però, es tractava d’un gran entrepà, un suc de préssec i la segona píndola. Aquella santa ingesta ens va animar de tal manera que, no sé si a causa del sucre, de la píndola o pel sol fet d’haver apaivagat la gana, el nostre humor va canviar i, en acabar, tot van ser riures. La cosa es va anar animant fins a tal punt que, en pocs minuts, vam passar de xerrar pels colzes i explicar acudits, per acabar cantant els himnes més barroers que coneixíem. Quan la infermera en cap va entrar a l’habitació per renyar-nos, va ser com tornar a la infantesa i, en creuar-nos les mirades, no vam poder evitar un nou esclat de riures amb més força encara.

Jo acabava de fer els divuit anys i, tot i treballar unes hores a les tardes, anava tan escurat que els diners d’aquell assaig em permetrien fer la petita sortida de Setmana Santa que portàvem temps planejant amb el Ramon i l’Ignasi. No me la podia perdre de cap de les maneres.

Però, encara avui em pregunto: segur que es tractava de l’estudi d’un remei per a les migranyes com ens havien fet signar?

Qui em manava a mi...!