Aquest vespre toca funció
Les condicions que m’imposava eren tan draconianes com innegociables. La darrera vegada que la vaig anar a buscar i no vaig passar el tall del que ella considerava una ‘ etiqueta mínima’, em va fer anar dues passes per darrere seu, com si fos el seu assistent, durant tota la vetllada - i com si no ens hagués de re conèixer ningú!-. Sí, les sabates brillaven com si estiguessin envernissades, però seguien fent-me mal; sí, el coll dur i el llacet estaven perfectament horitzontals, però cada cop m’escanyaven una mica més i, sí, el vestit també perfecte, tot i que seguia minvant - ves que amb els anys no m’estigués engreixant-. El cerimonial era sempre el mateix: la recollia a casa seva, aprovava el meu aspecte - o no-, pujàvem al ‘ vaporetto’, hi baixàvem una parada abans perquè ningú pogués descobrir que hi arribàvem amb transport públic i, per fi, feia la seva entrada triomfal al vestíbul il·lumina da per la brillantor màgica d’ aquella gran aranya. Sens dubte aquell era el ...