Joanra Canosa - Relats -

  Desenganyem-nos, vivim en la més trista de les foscors i, per descomptat, no hi ha llum ni al principi ni, encara menys, al final del túnel. Però deixeu-me fer una petita consideració, perquè sospito que potser sí que hi ha una mena de subtil i efímera pampalluga tant al principi com al final de la nostra mísera existència. ¿Us heu fixat mai en els nadons i aquell divertit moviment de braços que fan com si juguessin amb alguna cosa suspesa en l’aire just al seu davant i que sembla que només ells siguin capaços de veure? A partir d’aquell moment màgic comença la vida real, monòtona i en tecnicolor, però sense efectes especials. Crec, però, que aquell fenomen inicial té la seva versió més trista al final de les nostres vides, quan som a les portes de la mort i ens és subministrada alguna droga per alleugerir el dolor i el patiment final. En aquell moment, just al final, tornem a veure aquelles pampallugues i, sovint, mirarem de tocar-les amb les nostres tremoloses mans. Doncs bé, ...

  Espero que aquest nou any vingui ple d’una creativitat lluminosa que faci més suportable la grisor d’aquests darrers temps. M’agradaria que ningú veiés coartades ni les seves ànsies de crear ni la seva imaginació pels censors perfeccionistes, puristes i crítics de sempre i, encara menys, pels propis dubtes i inseguretats. L’obsessió per l'excel·lència i el perfeccionisme no fa altra cosa que inhibir l’alegria i la creativitat. Quantes persones que canten, ballen, pinten o escriuen no han gosat fer públic el seu Art privant-nos-en a tots per por a les crítiques? Quants bons creadors ens haurem perdut? Quants canvis de rumb s’haurien deixat de fer en el món de la creació, si no s’haguessin ignorat els crítics de torn? Perquè com deia Aristòtil «Només hi ha una manera d’evitar la crítica: no fer res, no dir res i no ser ningú».  No ens deixem tallar les ales, perdem la por i, per poc que puguem, fem públiques les nostres obres. Sortim de l’ombra, no hi tenim res a perdre. La n...