Joanra Canosa - Relats -

  Quan sento parlar de mons, universos o realitats paral·leles, sempre em venen al cap una mena de passadissos i estances que envolten els llocs on hem estat feliços. Són espais de sostres alts i llum natural que tenen sortides en forma d’arc de mig punt a jardins misteriosos que, al mateix temps, tenen infinits amagatalls i camins per on escapolir-se, jugar i festejar. És l’escenari on t’agradaria que tinguessin lloc tots els teus somnis, on et trobes amb les persones que sempre has volgut conèixer millor, on pots seguir les converses que es van acabar abans d’hora, on les discrepàncies són respectades, on reprendre els moments més divertits just al punt on els havíem deixat i on sempre tens la resposta ocurrent que sovint et ve al cap quan ja és massa tard. És on pots anar vestit de blanc perquè al mirall sempre et veuràs alt i prim com un artista sublim. És com un més enllà d’anada i tornada, o aquell lloc idealitzat que els agnòstics també tenim dret a tenir en el nostre imagi...

  Ja era fosc quan es va dirigir cap al carrer de la Portaferrissa amb un formigueig al ventre de l’emoció, per aquella clandestinitat, per aquell afany de ser útil i per mirar de fer un món millor. La porta del número disset era molt gran, antiga, de fusta i de doble fulla. Estava tancada però, retallada a la part dreta, n’hi havia una altra de petita que, quan la va empènyer, es va obrir suaument amb un petit grinyol. Va pujar fins el segon pis amb el ritme cardíac accelerat i es va aturar davant la porta del 2n-B. Va agafar aire. Va posar l’orella a la porta. De dins li arribaven veus llunyanes, però quan va picar el timbre es va fer un silenci que va durar fins que va sentir com girava l’espiell de la porta; va veure com un ull misteriós el repassava de dalt a baix. Després, un home que voltava la setantena va obrir tan sols una mica, tot just per ficar-hi el nas. - Què desitja? - va preguntar l’home des de la foscor del pis. - Bona nit, m’agradaria assistir a la reunió...

  S ’hi barrejaven diverses músiques amb sorolls de sirenes, campanes, veus per megafonia i xiscles. El va sorprendre el poc que aquell parc tenia en comú amb l’altre, el del Tibidabo. Hi va trobar un bar en forma de balena, una sínia gegant, un castell del terror, un petit tren i moltes altres atraccions, totes acolorides i cridaneres. Volia experimentar alguna de les sensacions que semblava gaudir la gent, però no s’acabava de decidir. Per fi va veure una gran muntanya russa de nom « Loco Ratón ». L’estructura no li semblava molt de fiar i, mentre feia cua, va poder apreciar un cert tremolor cada cop que hi passava la vagoneta, però la gent en sortia molt emocionada. Un cop dins i ben agafat a la barra de ferro que tenia davant del seient, aquella andròmina va començar a avançar lentament i sorollosa per un pendent molt pronunciat, com estirat per una mena de cadena o cremallera. Quan va ser a dalt de tot, el soroll mecànic va deixar de sonar, es va fer un breu silenci que no p...

El crit va ser tan agut i tan intens que el Marc, a qui ja li penjava mig cos, va caure totalment del llit a causa de l’ensurt. Amb la galta enganxada al terra se la va mirar, però no va tenir temps de dir res perquè ella ja havia agafat aire i tornava a emetre aquell crit tan estrident i tan insuportable, allà, dreta, des del llindar de la porta. El Marc no va tenir més remei que esperar que li passés la primera impressió. La nit abans s’havia quedat adormit a l’antic dormitori de la Sandrine, però el llit era tan curt que al cap d’un parell d’hores, i per poder descansar en condicions, va optar per mudar-se a l’habitació del professor Hidalgo amb llençols, mantes i coixí. Ara sí, esgotada per l’esforç, la dona va deixar de cridar; havia substituït els crits per unes sanglotades intenses que li sacsejaven tot el cos de forma violenta. L’expressió seguia essent d’espant, d’incredulitat. El Marc s’havia aixecat i avançava, cautelós, cap a la dona mentre mirava d’explicar-li qui era i ...