Joanra Canosa - Relats -

Recordo que era un vespre molt fred de desembre i jo esperava el metro a l’estació de Poissonnière de París. Mirava embadalit la gent de l’altra andana, mentre encara pensava en la trista escena que acabava de presenciar al carrer, on un grup de clochards es barallaven per aconseguir un espai per passar la nit damunt la reixa del respirador, d’on pujava l’aire calent però fètid del metro. De cop i volta, un soroll provinent del túnel, a la meva dreta, esborra aquella imatge del meu cap i em crida l’atenció. Dirigeixo la meva mirada cap allà esperant veure-hi una d’aquelles ratotes gegants i descaradament amenaçadores, però no. De la negror del túnel veig aparèixer un vestit blanc d’home caminant tot sol primer i, més tard, un cop il·luminat per la llum de l’andana del meu davant, un home negre al seu interior que amb moviments felins fa un salt al terra de l’estació, ajudant-se amb el suport d’un senyal. Aquella visió que tot just va durar uns pocs segons tenia una aparença irreal, no ...

Alliberàvem piscines La calor asfixiant d’aquest es nits tòrrides de juliol em porta a la memòria un divertimento que vam convertir en costum durant un parell d’estius de la nostra joventut, a finals dels setanta. Fa un temps ho recordava amb una de les còmplices, amb força nostàlgia i c om una versió col·lectiva i molt més animada de la pel·lícula «The swimmer» (1968), basada en un conte de John Cleever, on en Neddy Merrill (Burt Lancaster) fa una travessa pel seu veïnat nedant de piscina en piscina. La nostra, però, tot i tenir el mateix escenari, era força diferent i m’atreviria a dir que, en certa manera, reivindicativa; p erquè resulta que , més d’una dècada abans d’esdevenir ciutat olímpica, Barcelona no era una ciutat oberta al mar, només tenia una platja no gaire neta i, a més, estava prohibit banyar-s’hi de nit. Va ser així com , una de tantes nits de tertúlia a la plaça de l Sol - quarter general equidistant de les nostres nits d’estiu- , vam decidir, sense massa pla...

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...