Joanra Canosa - Relats -

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...

(...) Un cop es va haver menjat la poma acabada de furtar , es va rentar com va poder a una font i, mitja hora abans de l’hora convinguda, va fer cap a la Llotja. Va haver de preguntar a un vianant per saber on es trobava el carrer Avinyó i aquella escola. La visió d’aquell carrer fosc i l’ edifici neoclàssic brut i encaixat en aquella petita plaça el va impressionar una mica, li va fer cert respecte. Un cop dins va preguntar per l’aula del professor Navarro a un bidell que, amablement, li va indicar com anar a l’aula de D ibuix al natural. El Maurici li va fer saber que era el primer cop que feia de model i el bidell el va acompanyar per explicar-li com anava tot. Al mig de la sala hi havia una tarima de fusta amb un tamboret cobert per una tela negra i una petita estufa de butà; també hi havia un focus que ho il·luminava i una vintena de cavallets de pintura que envoltaven la tarima. Ara sí que començava a estar nerviós. El bidell li va mostrar un petit vestidor amb una cadira, un ...

  Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’ -, d’on ningú se’n vol anar mai...

                         Avui, de bon matí, tot passant davant l'aparador de  N ovedades G loria del meu barri i en veure la model d'un cartell de roba interior de talles sanes, he quedat sorprès en notar que, tot i la calor, la primavera segueix ben present. Em sembla que m'he enamorat. * * * No sé si és a causa de l'edat o per pura mandra, que he anat adquirint aquells costums de iaio tan ximples com ho són comprar pollastre a l'ast i braç de gitano cada diumenge – me n'adono ara, però em sembla que ja fa temps que ho faig; en qualsevol cas no n'heu de fer res, ni de la meva edat, ni dels meus costums – . El cas és que quan feia cua a La Colmena, mentre la dona de mitjana edat que em precedia ha demanat una coca de Montserrat tot lloant les meravelles de les coques que feien a La Montserratina – la competència més directa i ferotge del local fins que van plegar – , la dependenta, sense perdre ni el somriure f...