Joanra Canosa - Relats -

  Ara us costarà de creure, però va haver-hi un temps en què jo xiulava tan o millor que el gran Curro Savoy (« El bueno, el feo y el malo » i « La muerte tinía un precio », entre d’altres) i muntava a cavall-imaginari amb més estil que el mateix Joe Cartwright. Doncs sí, em passava el dia amunt i avall mirant de dominar aquell cavall nerviüt, a través de grans deserts en forma de passadís i entrant triomfal pel carrer principal d’aquell assolellat llogaret de mala mort ple de pistolers, jugadors i gent de mal viure. L’animal no parava mai quiet i per molt que s’encabrités, caminés de costat o es desboqués, jo el governava sense massa esforç, fuetejant subtilment les regnes d’un costat a l’altre amb un elegant cop sec de canell que combinava amb un dels xiulets que només el Fúria sabia interpretar. Fins aquí ho tenia tot bastant controlat, però resulta que aquell Nadal, els reis -que tan mags no serien- em van deixar un barret de cowboy, de Bonanza per a ser concrets. Però -i ...

Tot i que «Roba interior» és el segon llibre que publico, aquí hi trobareu els primers textos que vaig escriure des de 2019. Inclou una sèrie de trenta-set relats i cinc contes; en algun d’ells s’hi mostra el jo una mica impostat d'algú del tot irrellevant que, tot i així, insisteix a compartir episodis viscuts i inventats amb tota persona disposada a llegir-los. Amb alguns d’aquests relats tindreu l’ocasió de conèixer-me millor; espero, però, que això sigui compensat si en algun moment us fan riure, us entretenen o us destaroten una mica per la simbiosi que faig entre els meus personatges i jo mateix. En aquesta ocasió vaig alternant ficció, no-ficció i auto-ficció i, si ho voleu, us deixo a vosaltres la tasca d'esbrinar quin relat pertany a cada grup. Aquest recull de contes i relats curts té l’avantatge de poder cohabitar a la vostra tauleta de nit –o a l’excusat– amb novel·les o altres narracions més llargues, gruixudes i serioses, amb l’esperança que us puguin servir d’esb...

  Desenganyem-nos, vivim en la més trista de les foscors i, per descomptat, no hi ha llum ni al principi ni, encara menys, al final del túnel. Però deixeu-me fer una petita consideració, perquè sospito que potser sí que hi ha una mena de subtil i efímera pampalluga tant al principi com al final de la nostra mísera existència. ¿Us heu fixat mai en els nadons i aquell divertit moviment de braços que fan com si juguessin amb alguna cosa suspesa en l’aire just al seu davant i que sembla que només ells siguin capaços de veure? A partir d’aquell moment màgic comença la vida real, monòtona i en tecnicolor, però sense efectes especials. Crec, però, que aquell fenomen inicial té la seva versió més trista al final de les nostres vides, quan som a les portes de la mort i ens és subministrada alguna droga per alleugerir el dolor i el patiment final. En aquell moment, just al final, tornem a veure aquelles pampallugues i, sovint, mirarem de tocar-les amb les nostres tremoloses mans. Doncs bé, ...

  L’altre dia, prenent el te amb un amic científic que viu a Anglaterra, va sortir el tema dels nou-rics russos establerts a Londres. I ens va fer molta gràcia veure com ara, a corre-cuita, tota la dreta neo i ultraliberal d’arreu, té pressa en desvincular-se dels seus còmplices de l’oligarquia i la màfia russa. Fins ara havien estat benvinguts -sinó convidats- a invertir i/o adquirir clubs de futbol, ports esportius, i fins i tot immobles de titularitat púbica, per què s’hi instal·lessin i hi desenvolupessin les seves activitats; tot eren facilitats i ningú els demanava massa explicacions, mentre fessin prou despesa i inversió. Londres va ser la metròpoli escollida per moltes d’aquestes noves i poderoses fortunes per a instal·lar tan els negocis com llurs residències. Just en l’època anterior a les olimpíades del 2012, i sota el primer mandat d’un tal Boris Johnson com a batlle de la ciutat (2008-16), l’arribada de magnats russos i la pluja de rubles va arribar al seu màxim niv...

  Els divendres a nava al c ineclub del barri on projectaven pel·lícules prohibides o censurades fins feia ben poc. Allà sempre hi coincidíem tota una colla sense necessitat de citar-nos . Tot i que em consider ava cinèfil, h i anava , sobretot, per coincidir amb una noia misteriosa que hi acudia sola i de qui no en sabia res, amb la intenció de fer-me l’interessant durant el c inefòrum que tenia lloc després de cada projecció. Sempre mirava de portar alguna pregunta o comentari preparat de casa, prou original i ocurrent per fer-me notar . Però l’estratègia no semblava funcionar gaire i al final em vaig acabar enamorant de la trista mirada de la Liv Ul l man de tantes pel·lícules del Bergman com em va tocar veure, i oblidant-me progressivament de la noia misteriosa. D e tornada, revisava les seqü è ncies que acabava de veure i em sabia greu no poder com entar- les a casa , ja que cap membre de la família compartia amb mi la passió pel cinema. El seu món era el teatre. A...

  Estàvem agafats de la mà i amagats sota el llit. Ella, al meu costat, era una dona de mitjana edat que amb la mà lliure es posava el dit als llavis per indicar-me que no fes soroll. Jo, que en aquella ocasió m’havia encabit en el cos d’un noi de divuit anys, estava cagat de por i tenia el cor accelerat. Vaig tornar a obrir els ulls per mirar-me-la i vaig veure que el seu cos es sacsejava i feia grans esforços per aguantar-se el riure, així, tan tranquil·la i com si res. Em vaig fixar que tenia uns ulls clars, grans i expressius, que em feien pensar en la Liz Taylor. Portava una mitja melena i les puntes del serrell se li enredaven amb les pestanyes i li picaven els ulls. Els llavis molsuts. No era especialment guapa, però a mi em resultava del tot irresistible. Em vaig fixar que ella anava amb calces i sostenidors, jo encara portava la samarreta, els calçotets i els mitjons. L’erecció havia arribat allà per quedar-se, ja que ni tan sols aquell ensurt havia pogut fer-la fora, ans...

  Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequ è d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això l a complau . Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una don a jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l 'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran qu...