Joanra Canosa - Relats -

No cal capficar-s’hi perquè c adascú és com és, però suposo que el fet de formar part d’una família nombrosa, ser el setè de nou i estar envoltat de sis germanes et marca el caràcter d’alguna manera. Si, a més a més, ets d’una naturalesa, diguem-ne reservada i tranquil·la, la cosa encara va més enllà . El cas és que, en la meva infantesa i amb el s pares absolutament atrafegats, els germans grans mirant d’estudiar, les mitjanes barallant-se a totes hores i les petites tocant el que no sona; tot d’una algú va tenir la genial idea de donar- me un estri màgic perquè em distragués: un llapis. Vindria a ser una mena de win-win que n’hi diuen ara , és a dir: jo em passava les hores distret amb els meus dibuixos i ningú s’havia de preocupar massa de mi. Els anys anaven passant i jo anava tirant amb el llapis tan desapercebut com podia. P erò vet aquí que el qu e també se m’anava dibuixant era una personalitat cada cop més especial, més introvertida. No negaré que formar par...

Ara farà un a trentena d’ anys vaig anar a viure al carrer de la Portaferrissa, al segon pis de la Casa Josep Martí i Fàbregas, un edifici del segle XVIII reformat el 1864 per Miquel Garriga i Roca. El pis era un lloc molt particular, tenia tres estances grans, dos patis de llums, una galeria, cuina, bany i una distribució estranyíssima amb un passadís principal i un altre de més estret que ho envo ltava tot. Reconec que a quell pis em va robar el cor des del primer cop que el vaig veure. Tant els ornaments de guix com les portes de les tres sales principals i de la galeria eren d’estil modernista -de la reforma del 1864-; però la resta era d’un estil més senzill, fins i tot un dels passadissos s’anava corbant a cada tram, fet que em va fe r pensar en els carrers del C all, dissenyats així perquè ningú pogués tafanejar què hi passava al seu interior . E l pis e ra gran i el cas és que, en el seu estat, tot i que no estava malmès, necessitava una bona reparació. Finalment em v...

La trattoria Fa molts anys, hi havia dos joves amics que estudiaven art plegats. Un d'ells, a més, treballava en una mena de trattoria on contínuament feia noves propostes, tant culinàries com tècniques, al seu vell amo. Les seves innovadores idees no acostumaven a tenir massa bona acollida entre la clientela que en feia mofa, però la tossuderia i l'entusiasme que el jove posava en tot allò que feia, a poc a poc, els va anar captivant fins al punt de fer-los anar canviant d'hàbits. El seu amic era el més satisfet de tots els clients, cada proposta li semblava millor que l'anterior i donava suport absolut als nous menús, cada cop més sans i equilibrats. Mai deixava de tastar els nous plats ni els nous invents del seu company. En aquesta mena de tracte tots dos hi sortien guanyant, l'un amb la panxa contenta i l'altre sentia recolzades totes les seves tesis davant l'amo i els clients. Una nit el vell local va patir un incendi terrible...

Avui, mentre endreçava velles fotografies, he recordat que entre els dotze i els catorze anys, amb un grup d’amics de l’escola ens va donar per entrar a les cases abandonades de la zona alta de la ciutat. La curiositat i l’afany per transgredir havia reunit en aquell grup persones de diferents classes i cursos, d’ una manera totalment espontània i natural . Ens resultava atractiu i emocionant viure aquella mescla d’aventura i risc; tot molt transgressor en aquella edat. El risc era evi dent, ja que la majoria de les cases havien estat abandonades pel seu mal estat: terres i escales enfonsats, teulades caigudes, esquerdes i runa que ens feien passar per llocs i de maneres que, ara, només recordar-ho, em fa posar els pèls de punta. La transgressió venia donada pel fet que aquella era una de les coses específicament prohibides tant per l’escola com pels pares, degut a la multitud de riscos que comportava. Seleccionàvem les cases segons la dificultat que suposava accedir-hi, tot ...