Joanra Canosa - Relats -

  D’entre la foscor de la pineda tan sols hi havia dues coses que destacaven: una era el rètol de neó del club que es veia entre les branques i que il·luminava el pàrquing i part del bosc, l’altra era el coll i els punys blancs d’aquella camisa model fill de puta de color blau cel que portava l’home que hi havia estirat a terra. L’autovia de Castelldefels sonava a certa distància. Els quatre nois s’hi van encaminar en silenci mirant que ningú els veiés des del pàrquing. Com més s’hi apropaven més clar tenien que aquell home era la víctima perfecta. Portava roba cara. Havia fet un coixí amb l’americana i, si no fos pels sorollosos roncs, podia semblar que estigués mort perquè no reaccionava ni a les bufetades, ni als cops de peu que li donaven, alternativament, per mirar de despertar-lo. Mentre els altres es dedicaven a espavilar l’home, que ara començava a fer la croqueta pel terra dient coses sense sentit, el «Bugas» va regirar-li les butxaques de l’americana fins que v...

  L’olor de goma cremada i els renecs dels vianants li afegien un punt d’emoció. Jo corria tant com podia amb el cotxe que menys resistència havia posat a l’hora d’arrencar-lo fent el pont. La tercera marxa no acabava d’entrar mai i, per molt bon conductor que fos, aquell Seat vuit-cents de color verd no donava més de si. La sirena del mil cinc -cents de la policia que portàvem darrere cada cop se sentia més a prop. No teníem més remei que deixar l’eixample i endinsar-nos pels carrerons de Gràcia. Només teníem dues opcions: o despistar-los o disparar contra ells sense miraments. Jo conservava la calma, com sempre, però la meva acompanyant no semblava disposada seguir les meves instruccions, es negava a treure mig cos per la finestreta i disparar o ‘pistolar’, com deia ella, contra els nostres perseguidors. Així que, quan la meva germana petita va veure com se’ns apropava aquell gatet negre que li havia robat el cor des que havíem arribat a casa la tieta, va obrir la porta i...

  Un home gris va empènyer la porta del jardí principal i va creuar el pati per entrar a l’escola; un cop dins l’edifici, el primer que va fer va ser preguntar pel senyor Villarubias, l’exmilitar imposat per donar gimnàstica . A partir d’aquell moment, m és que sospitar, es disparaven totes les alarmes i es posava en marxa un mecanisme perfectament greixat per experiències prèvies. La senyoreta Conxa feia l’ullet al senyor Albert que, mentre l’exmilitar i el visitant xerraven i reien tot anant cap a direcció, corria a donar l’alerta classe per classe. La senyoreta Conxa acompanyava el sinistre visitant fins e l despatx, on la directora el rebia amb una impostada cordialitat i el feia seure per guanyar tan temps com fora possible . Aprofitant aquest interval, al menjador -que era alhora biblioteca-, la Conxa i l’Albert s’afanyaven a encabir tots ‘ aquells’ llibres al petit muntacàrregues que servia per fer pujar i baixa r els plats a la cuina, fent-lo encallar a mig camí i tan...

  Quan sento parlar de mons, universos o realitats paral·leles, sempre em venen al cap una mena de passadissos i estances que envolten els llocs on hem estat feliços. Són espais de sostres alts i llum natural que tenen sortides en forma d’arc de mig punt a jardins misteriosos que, al mateix temps, tenen infinits amagatalls i camins per on escapolir-se, jugar i festejar. És l’escenari on t’agradaria que tinguessin lloc tots els teus somnis, on et trobes amb les persones que sempre has volgut conèixer millor, on pots seguir les converses que es van acabar abans d’hora, on les discrepàncies són respectades, on reprendre els moments més divertits just al punt on els havíem deixat i on sempre tens la resposta ocurrent que sovint et ve al cap quan ja és massa tard. És on pots anar vestit de blanc perquè al mirall sempre et veuràs alt i prim com un artista sublim. És com un més enllà d’anada i tornada, o aquell lloc idealitzat que els agnòstics també tenim dret a tenir en el nostre imagi...

  Ja era fosc quan es va dirigir cap al carrer de la Portaferrissa amb un formigueig al ventre de l’emoció, per aquella clandestinitat, per aquell afany de ser útil i per mirar de fer un món millor. La porta del número disset era molt gran, antiga, de fusta i de doble fulla. Estava tancada però, retallada a la part dreta, n’hi havia una altra de petita que, quan la va empènyer, es va obrir suaument amb un petit grinyol. Va pujar fins el segon pis amb el ritme cardíac accelerat i es va aturar davant la porta del 2n-B. Va agafar aire. Va posar l’orella a la porta. De dins li arribaven veus llunyanes, però quan va picar el timbre es va fer un silenci que va durar fins que va sentir com girava l’espiell de la porta; va veure com un ull misteriós el repassava de dalt a baix. Després, un home que voltava la setantena va obrir tan sols una mica, tot just per ficar-hi el nas. - Què desitja? - va preguntar l’home des de la foscor del pis. - Bona nit, m’agradaria assistir a la reunió...