Joanra Canosa - Relats -

  Aquest celobert sembla tenir vida pròpia. Té la veu de la dona que canta sarsuela a ritme de cisterna buidant-se i roncar de coloms; de fons la música d’aquell programa de ràdio que no agrada a casa. Fa olor de sol i de roba neta barrejant-se amb col bullida i sardines. Fins i tot hi sento un regust de fusta perquè porto dues agulles d'estendre a la boca. Em poso de puntetes per estendre la roba tal i com m'ha dit la mare: amb cura i mirant que no torni a caure res al pati de baix. M'agrada ser-li útil quan la veig tan enfeinada i em sembla que demà faré veure que no em trobo bé per quedar-me a casa i poder-la ajudar. Ara, a través del pati, la veig obrint la finestra de la cuina de bat a bat per alliberar tot aquell fum. Sento que el pare ha arribat i el veig entrar a la cuina apropant-se a la mare amb moviments felins per acabar abraçant-li la cintura. Es besen, riuen i la visió d’aquella escena encara em reconforta ara. Se sent el soroll d’una agulla d’estendre que c...

  Aquest matí, al meu davant i al mateix vagó del metro, hi havia una noia que duia una frase tatuada a l'espatlla dreta on hi faltava un accent diacrític. He remenat la meva mariconera fins que hi he trobat un bolígraf. Però resulta que, quan molt educadament i amb el boli a la mà li he demanat que si ho volia li podia posar aquell accent oblidat accidentalment i, per sorpresa meva, m'ha dit que 'ni de broma' i m'ha mirat com si fos foll. Quan he insistit dient-li que dibuixo molt bé i que el color blau del meu boli Bic s'assemblava molt al de la tinta del tatuatge, m'ha donat l'esquena amb un gir brusc i ha canviat de vagó sense respondre. Amb aquest jovent, no sé on anirem a parar! On s'és vist?

  Els usuaris del transport públic tenim diferents maneres de distreure’ns durant els trajectes, les més sovintejades són llegir o mirar el mòbil. Però jo, amb els anys, n’he anat perfeccionant una altra que faig d’amagatotis i parapetat darrere d’un llibre o un telèfon. Es tracta de ‘L’Innocent Art de la Deducció Tafanera’ (IADT) i que consisteix, bàsicament, a esbrinar la professió de l’individu objecte d’estudi, entre altres coses. Un cop seleccionada la víctima, el primer objecte d’estudi d’aquest minuciós procés d’anàlisi són les sabates: el tipus, la qualitat, el preu, el desgast i com estan llaçades. La segona cosa en què cal fixar-se és en les mans: la cura que se’n té, callositats delatores i possibles deformacions. En tercer lloc hi figura la indumentària, però mai abans dels anteriors indicadors, perquè sovint porta a engany. Per a realitzar tan minuciosa tasca em cal adoptar una postura natural, però que al mateix temps em permeti observar l’individu just pel damunt de...

  Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota . Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es...

  Durant les vacances, i de forma natural, sorgeix el gosseig : es tracta d’una sèrie d’accions encadenades que van canviant les nostres rutines perquè ens adaptem a la més pura de les desconnexions possibles. El fet de dinar tard i massa, ens porta a la inevitable migdiada, que, no sé per què, mirem de dissimular anant al catre amb un llibre que ni tan sols serem capaços d’obrir. Òbviament , la migdiada s’allarga més del compte i un cert remordiment fa que ens en llevem amb la papada suada i un mal humor que només pot ser guarit a mitges per un cafè amb gel i un vichy. Per alleugerir la mala consciència ens convencem a nosaltres mateixos que, gràcies a aquest ‘breu’ parèntesi podrem gaudir durant més estona de les anhelades nits d’estiu. Però, com passa amb la migdiada, les vetllades s’allarguen tant que per fi ens trobem del tot immersos en aquesta dolça cadència i, un cop al llit, quan també massa tard tanquem el llibre, sabem perfectament que ens llevarem tard, dinarem tard ...

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...