Joanra Canosa - Relats -

  Espero que aquest nou any vingui ple d’una creativitat lluminosa que faci més suportable la grisor d’aquests darrers temps. M’agradaria que ningú veiés coartades ni les seves ànsies de crear ni la seva imaginació pels censors perfeccionistes, puristes i crítics de sempre i, encara menys, pels propis dubtes i inseguretats. L’obsessió per l'excel·lència i el perfeccionisme no fa altra cosa que inhibir l’alegria i la creativitat. Quantes persones que canten, ballen, pinten o escriuen no han gosat fer públic el seu Art privant-nos-en a tots per por a les crítiques? Quants bons creadors ens haurem perdut? Quants canvis de rumb s’haurien deixat de fer en el món de la creació, si no s’haguessin ignorat els crítics de torn? Perquè com deia Aristòtil «Només hi ha una manera d’evitar la crítica: no fer res, no dir res i no ser ningú».  No ens deixem tallar les ales, perdem la por i, per poc que puguem, fem públiques les nostres obres. Sortim de l’ombra, no hi tenim res a perdre. La n...

A partir de la vuitena, les dosis eren setmanals, les deixaven a la bústia i ens les administràvem nosaltres mateixos. Cada cop ens costava més parlar, llegir i escriure, però setmana rere setmana sentíem una creixent sensació de benestar. Del carrer només ens arribava el soroll del camió que repartia les anhelades dosis cada dilluns a trenc d’alba. Les esperàvem amb ànsia. A poc a poc, vàrem començar a sospitar tot un seguit de coses sense importància: que havien acomiadat tot el personal sanitari, que les punxades eren cada cop més plaents, que les poques notícies que ens arribaven eren sempre les mateixes i que les xifres anaven creixent. Se’ns feia viure en un aïllament absolut, cadascú reclòs en una cambra individual. Tot mitjà de comunicació havia desaparegut, tret dels vells transistors de radio analògica, on una veu mecànica emetia el mateix missatge a totes hores. En ell, el president de la República de Moderna l’Honorable Karl Pfizer i la seva Primera Ministra Astrid Zeneca,...

  De postres et menjaves un albercoc, acabaves d'escurar-ne el pinyol tot baixant les escales de casa i, camí de l'escola, te’l posaves a la mà i l’anaves llimant fregant-ne la part més ampla per totes les parets rugoses fins que podies accedir a la blancor més tova del seu nucli. Aleshores tocava la part més difícil: amb l'ajut d'una agulla o un filferro, havies d'esmicolar aquell nucli blanc i anar buidant els petits bocins un per un fins deixar la cavitat buida del tot. Ja ho tenies llest! Te'l posaves a la boca prement el llavi inferior, bufaves tangencialment el forat i entraves al pati de l'escola amb un refilet agut i triomfal. A partir d'aquell moment sabies que no podries evitar fer-lo sonar durant tota la santa tarda, fins i tot a classe, des de la fila del fons, d'amagat i al preu que fos, només per fer-te el graciós.

  Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració. Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que...

  Tan bon punt trepitja el terra de fusta del porxo de casa la Dani, es fa palès que l’antipatia que sent pels gats és recíproca. Tots tres baixen queixosos del gran gronxador, mentre el Pere s’hi apropa tot buscant la gossa i fregant-se nas i ulls amb creixent fruïció. Els seus pares entren dins la casa, però ell es queda al porxo mirant a tot arreu per saber d’on ve la veu de la seva cosina Dani, que no deixa de cridar-lo i que ja comença a mofar-se d’ell amb aquell «urbanita» que tant el fastigueja. Finalment, la veu pelant una branca llarga amb un ganivet de cuina, enfilada dalt d’un arbre; la primera cosa que pensa és que a casa seva no li haurien deixat tocar un ganivet com aquell ni de broma. La Dani es despenja de l’arbre i saluda el Pere amb un cop a l’espatlla. Ell li pregunta per la utilitat d’aquella branca i ella li respon que aviat ho veurà. Entren a la cuina i es renten les mans a la pica, es donen cops de colze, s’esquitxen i riuen. Tot i discutir tothora, sempre e...

S’acabaven de conèixer quan tots dos van donar per bona la primera insinuació d’ella, es van agafar de la mà i van deixar el bar a corre-cuita. Per sort era ella qui portava l a iniciativa, va pensar ell complagut. Van pujar les escales enriolats i embriagats pel desig. Ella l’estirava del braç mentre buscava la clau amb la mà lliure. Un cop a la cambra es van anar despullant entre riures. Ell, de peu dret i lent com era, va caure damunt del llit quan mirava de treure’s una sabata sense des cordar. Però es va tornar a posar dempeus d’un bot tan bon punt va veure com ella, ja nua, estava estenent un plàstic transparent damunt el llit. Coi! Era un ‘ d é j à v u ’ o allò ho havia vist en una pel·lícula de cine negre tirant a fosc?! A l final tot va resultar ser un gran esclat de plaers d’on ells en van sortir amb un somriure molt salat i, per sort, el cobrellit de ganxet de la iaia, intacte.

  Aquest celobert sembla tenir vida pròpia. Té la veu de la dona que canta sarsuela a ritme de cisterna buidant-se i roncar de coloms; de fons la música d’aquell programa de ràdio que no agrada a casa. Fa olor de sol i de roba neta barrejant-se amb col bullida i sardines. Fins i tot hi sento un regust de fusta perquè porto dues agulles d'estendre a la boca. Em poso de puntetes per estendre la roba tal i com m'ha dit la mare: amb cura i mirant que no torni a caure res al pati de baix. M'agrada ser-li útil quan la veig tan enfeinada i em sembla que demà faré veure que no em trobo bé per quedar-me a casa i poder-la ajudar. Ara, a través del pati, la veig obrint la finestra de la cuina de bat a bat per alliberar tot aquell fum. Sento que el pare ha arribat i el veig entrar a la cuina apropant-se a la mare amb moviments felins per acabar abraçant-li la cintura. Es besen, riuen i la visió d’aquella escena encara em reconforta ara. Se sent el soroll d’una agulla d’estendre que c...