Joanra Canosa - Relats -

  Es podria dir que em guanyo la vida gràcies a l’art, però, malauradament, no només. De fet, des que tinc memòria he viscut amb un paràsit dins meu, es tracta del maleït cuc de la creativitat; el mateix que m’ha proporcionat tants plaers com frustracions. Al final t’hi acostumes perquè sempre és allà donant pel sac: que si ara no et deixa dormir perquè necessita sortir a passejar en aquell precís moment, que si ara està ofès i no vol saber res de tu durant una bona temporada. És una criatura capriciosa, odiada i estimada a parts iguals; és com una droga sense la qual no pots viure perquè forma part de la teva pròpia essència. Massa sovint esdevé la teva illa, el teu refugi. No tens més remei que portar-t’hi bé alimentant degudament la seva curiositat i dedicant-li moltes hores de treball per mirar que vagi donant el seu fruit més preuat: la inspiració. Fa uns anys vaig passar uns dies en un petit paradís, que ho era pel simple fet de trobar-se en immillorables condicions ja que...

  Tan bon punt trepitja el terra de fusta del porxo de casa la Dani, es fa palès que l’antipatia que sent pels gats és recíproca. Tots tres baixen queixosos del gran gronxador, mentre el Pere s’hi apropa tot buscant la gossa i fregant-se nas i ulls amb creixent fruïció. Els seus pares entren dins la casa, però ell es queda al porxo mirant a tot arreu per saber d’on ve la veu de la seva cosina Dani, que no deixa de cridar-lo i que ja comença a mofar-se d’ell amb aquell «urbanita» que tant el fastigueja. Finalment, la veu pelant una branca llarga amb un ganivet de cuina, enfilada dalt d’un arbre; la primera cosa que pensa és que a casa seva no li haurien deixat tocar un ganivet com aquell ni de broma. La Dani es despenja de l’arbre i saluda el Pere amb un cop a l’espatlla. Ell li pregunta per la utilitat d’aquella branca i ella li respon que aviat ho veurà. Entren a la cuina i es renten les mans a la pica, es donen cops de colze, s’esquitxen i riuen. Tot i discutir tothora, sempre e...

S’acabaven de conèixer quan tots dos van donar per bona la primera insinuació d’ella, es van agafar de la mà i van deixar el bar a corre-cuita. Per sort era ella qui portava l a iniciativa, va pensar ell complagut. Van pujar les escales enriolats i embriagats pel desig. Ella l’estirava del braç mentre buscava la clau amb la mà lliure. Un cop a la cambra es van anar despullant entre riures. Ell, de peu dret i lent com era, va caure damunt del llit quan mirava de treure’s una sabata sense des cordar. Però es va tornar a posar dempeus d’un bot tan bon punt va veure com ella, ja nua, estava estenent un plàstic transparent damunt el llit. Coi! Era un ‘ d é j à v u ’ o allò ho havia vist en una pel·lícula de cine negre tirant a fosc?! A l final tot va resultar ser un gran esclat de plaers d’on ells en van sortir amb un somriure molt salat i, per sort, el cobrellit de ganxet de la iaia, intacte.

  Aquest celobert sembla tenir vida pròpia. Té la veu de la dona que canta sarsuela a ritme de cisterna buidant-se i roncar de coloms; de fons la música d’aquell programa de ràdio que no agrada a casa. Fa olor de sol i de roba neta barrejant-se amb col bullida i sardines. Fins i tot hi sento un regust de fusta perquè porto dues agulles d'estendre a la boca. Em poso de puntetes per estendre la roba tal i com m'ha dit la mare: amb cura i mirant que no torni a caure res al pati de baix. M'agrada ser-li útil quan la veig tan enfeinada i em sembla que demà faré veure que no em trobo bé per quedar-me a casa i poder-la ajudar. Ara, a través del pati, la veig obrint la finestra de la cuina de bat a bat per alliberar tot aquell fum. Sento que el pare ha arribat i el veig entrar a la cuina apropant-se a la mare amb moviments felins per acabar abraçant-li la cintura. Es besen, riuen i la visió d’aquella escena encara em reconforta ara. Se sent el soroll d’una agulla d’estendre que c...

  Aquest matí, al meu davant i al mateix vagó del metro, hi havia una noia que duia una frase tatuada a l'espatlla dreta on hi faltava un accent diacrític. He remenat la meva mariconera fins que hi he trobat un bolígraf. Però resulta que, quan molt educadament i amb el boli a la mà li he demanat que si ho volia li podia posar aquell accent oblidat accidentalment i, per sorpresa meva, m'ha dit que 'ni de broma' i m'ha mirat com si fos foll. Quan he insistit dient-li que dibuixo molt bé i que el color blau del meu boli Bic s'assemblava molt al de la tinta del tatuatge, m'ha donat l'esquena amb un gir brusc i ha canviat de vagó sense respondre. Amb aquest jovent, no sé on anirem a parar! On s'és vist?

  Els usuaris del transport públic tenim diferents maneres de distreure’ns durant els trajectes, les més sovintejades són llegir o mirar el mòbil. Però jo, amb els anys, n’he anat perfeccionant una altra que faig d’amagatotis i parapetat darrere d’un llibre o un telèfon. Es tracta de ‘L’Innocent Art de la Deducció Tafanera’ (IADT) i que consisteix, bàsicament, a esbrinar la professió de l’individu objecte d’estudi, entre altres coses. Un cop seleccionada la víctima, el primer objecte d’estudi d’aquest minuciós procés d’anàlisi són les sabates: el tipus, la qualitat, el preu, el desgast i com estan llaçades. La segona cosa en què cal fixar-se és en les mans: la cura que se’n té, callositats delatores i possibles deformacions. En tercer lloc hi figura la indumentària, però mai abans dels anteriors indicadors, perquè sovint porta a engany. Per a realitzar tan minuciosa tasca em cal adoptar una postura natural, però que al mateix temps em permeti observar l’individu just pel damunt de...

  Per acomiadar les vacances vaig decidir fer allò que encara no havia fet en tot l’estiu: anar a la platja gran en ple migdia i fer una banyota . Entre la multitud de gent que ocupava la sorra i per sorpresa meva, hi vaig trobar un petit clar just en una de les millors zones, entre les barquetes i la primera guingueta. Com que podia escollir vaig parar la tovallola a tocar de l’aigua, sota la mirada curiosa dels banyistes del voltant. La tranquil·litat d’aquell privilegiat emplaçament tan sols es veia alterada per una discussió on una dona amb una gorra de bany feta a base de margarides de goma, mirava de convèncer el seu fill que sí, que sabia nedar perfectament, tot avançant lentament amb un peculiar estil de braçades laterals, mentre l’altre li deia que no s’hi esforcés, que ja no es mamava el dit i que amb aquelles aigües tan transparents es veia perfectament que feia peu i caminava de puntetes. Després de prendre el sol volta i volta durant una bona estona i quan la calor es...