Joanra Canosa - Relats -

  L’altre dia, prenent el te amb un amic científic que viu a Anglaterra, va sortir el tema dels nou-rics russos establerts a Londres. I ens va fer molta gràcia veure com ara, a corre-cuita, tota la dreta neo i ultraliberal d’arreu, té pressa en desvincular-se dels seus còmplices de l’oligarquia i la màfia russa. Fins ara havien estat benvinguts -sinó convidats- a invertir i/o adquirir clubs de futbol, ports esportius, i fins i tot immobles de titularitat púbica, per què s’hi instal·lessin i hi desenvolupessin les seves activitats; tot eren facilitats i ningú els demanava massa explicacions, mentre fessin prou despesa i inversió. Londres va ser la metròpoli escollida per moltes d’aquestes noves i poderoses fortunes per a instal·lar tan els negocis com llurs residències. Just en l’època anterior a les olimpíades del 2012, i sota el primer mandat d’un tal Boris Johnson com a batlle de la ciutat (2008-16), l’arribada de magnats russos i la pluja de rubles va arribar al seu màxim niv...

  Els divendres a nava al c ineclub del barri on projectaven pel·lícules prohibides o censurades fins feia ben poc. Allà sempre hi coincidíem tota una colla sense necessitat de citar-nos . Tot i que em consider ava cinèfil, h i anava , sobretot, per coincidir amb una noia misteriosa que hi acudia sola i de qui no en sabia res, amb la intenció de fer-me l’interessant durant el c inefòrum que tenia lloc després de cada projecció. Sempre mirava de portar alguna pregunta o comentari preparat de casa, prou original i ocurrent per fer-me notar . Però l’estratègia no semblava funcionar gaire i al final em vaig acabar enamorant de la trista mirada de la Liv Ul l man de tantes pel·lícules del Bergman com em va tocar veure, i oblidant-me progressivament de la noia misteriosa. D e tornada, revisava les seqü è ncies que acabava de veure i em sabia greu no poder com entar- les a casa , ja que cap membre de la família compartia amb mi la passió pel cinema. El seu món era el teatre. A...

  Estàvem agafats de la mà i amagats sota el llit. Ella, al meu costat, era una dona de mitjana edat que amb la mà lliure es posava el dit als llavis per indicar-me que no fes soroll. Jo, que en aquella ocasió m’havia encabit en el cos d’un noi de divuit anys, estava cagat de por i tenia el cor accelerat. Vaig tornar a obrir els ulls per mirar-me-la i vaig veure que el seu cos es sacsejava i feia grans esforços per aguantar-se el riure, així, tan tranquil·la i com si res. Em vaig fixar que tenia uns ulls clars, grans i expressius, que em feien pensar en la Liz Taylor. Portava una mitja melena i les puntes del serrell se li enredaven amb les pestanyes i li picaven els ulls. Els llavis molsuts. No era especialment guapa, però a mi em resultava del tot irresistible. Em vaig fixar que ella anava amb calces i sostenidors, jo encara portava la samarreta, els calçotets i els mitjons. L’erecció havia arribat allà per quedar-se, ja que ni tan sols aquell ensurt havia pogut fer-la fora, ans...

  Em treu les ulleres i mentre les neteja amb un mocador de paper em pregunta si recordo nosequ è d'un viatge a París. La seva veu em sona familiar i li dic que sí a tot perquè percebo que això l a complau . Espero que em torni a posar les ulleres per veure si la reconec. Ara, sense deixar de xerrar, em treu unes molles del pit i em posa bé la gorra. Es mou amb gràcia i la seva companyia m'és agradable, té un somriure dolç i em sembla que començo a sentir alguna cosa per ella -ves que a aquestes alçades no m'estigui enamorant!-. De lluny veig una don a jove que sembla saludar-me amb la mà, porta un dit fent de punt a un llibre gruixut. S'acosta a nosaltres ens fa un petó a cadascun i, sense dir res més, comença a recitar uns versos que va llegint amb teatralitat. Em resulta especialment divertida; l 'entonació i la pronúncia impecables. Quan acaba fa una reverència amb tot el cos i es posa a riure. Té un riure encomanadís i el mateix somriure de la dona gran qu...

  Espero que aquest nou any vingui ple d’una creativitat lluminosa que faci més suportable la grisor d’aquests darrers temps. M’agradaria que ningú veiés coartades ni les seves ànsies de crear ni la seva imaginació pels censors perfeccionistes, puristes i crítics de sempre i, encara menys, pels propis dubtes i inseguretats. L’obsessió per l'excel·lència i el perfeccionisme no fa altra cosa que inhibir l’alegria i la creativitat. Quantes persones que canten, ballen, pinten o escriuen no han gosat fer públic el seu Art privant-nos-en a tots per por a les crítiques? Quants bons creadors ens haurem perdut? Quants canvis de rumb s’haurien deixat de fer en el món de la creació, si no s’haguessin ignorat els crítics de torn? Perquè com deia Aristòtil «Només hi ha una manera d’evitar la crítica: no fer res, no dir res i no ser ningú».  No ens deixem tallar les ales, perdem la por i, per poc que puguem, fem públiques les nostres obres. Sortim de l’ombra, no hi tenim res a perdre. La n...

A partir de la vuitena, les dosis eren setmanals, les deixaven a la bústia i ens les administràvem nosaltres mateixos. Cada cop ens costava més parlar, llegir i escriure, però setmana rere setmana sentíem una creixent sensació de benestar. Del carrer només ens arribava el soroll del camió que repartia les anhelades dosis cada dilluns a trenc d’alba. Les esperàvem amb ànsia. A poc a poc, vàrem començar a sospitar tot un seguit de coses sense importància: que havien acomiadat tot el personal sanitari, que les punxades eren cada cop més plaents, que les poques notícies que ens arribaven eren sempre les mateixes i que les xifres anaven creixent. Se’ns feia viure en un aïllament absolut, cadascú reclòs en una cambra individual. Tot mitjà de comunicació havia desaparegut, tret dels vells transistors de radio analògica, on una veu mecànica emetia el mateix missatge a totes hores. En ell, el president de la República de Moderna l’Honorable Karl Pfizer i la seva Primera Ministra Astrid Zeneca,...

  De postres et menjaves un albercoc, acabaves d'escurar-ne el pinyol tot baixant les escales de casa i, camí de l'escola, te’l posaves a la mà i l’anaves llimant fregant-ne la part més ampla per totes les parets rugoses fins que podies accedir a la blancor més tova del seu nucli. Aleshores tocava la part més difícil: amb l'ajut d'una agulla o un filferro, havies d'esmicolar aquell nucli blanc i anar buidant els petits bocins un per un fins deixar la cavitat buida del tot. Ja ho tenies llest! Te'l posaves a la boca prement el llavi inferior, bufaves tangencialment el forat i entraves al pati de l'escola amb un refilet agut i triomfal. A partir d'aquell moment sabies que no podries evitar fer-lo sonar durant tota la santa tarda, fins i tot a classe, des de la fila del fons, d'amagat i al preu que fos, només per fer-te el graciós.