Joanra Canosa - Relats -

Sempre he tingut aquella estranya sensació de perdrem alguna cosa bona sense saber-ne ben bé el perquè. A veure si em sé explicar. He tingut la sort de compartir la meva infantesa, adolescència i part de la joventut amb sis germanes i suposo que, fruit d’aquesta experiència, la meva manera de veure les coses ha adquirit una perspectiva particular. No sé si definir la meva relació amb les dones com a afinitat, però tinc una certa facilitat per posar-me en les seves sabates, entendre-m’hi i establir-ne vincles, complicitats i, sobretot, amistat. En general m’hi entenc millor, les trobo més interessants i hi connecto amb més facilitat. No té cap mèrit ni és res extraordinari, però és així. Suposo que tants segles de patriarcat, de masclisme voraç, d’egoisme i de sentit de la propietat per part dels homes, han anat enrarint les relacions humanes fins el punt en què tots hi hem sortit perdent. Per exemple: que una dona i un home hetero estableixin una relació d’amistat a partir d’un ce...

Una de les coses que més he trobat a faltar durant els dies de confinament absolut que ens ha tocat viure arrel de la maleïda pandèmia és anar en bicicleta per la meva ciutat. Des de fa força anys, des que tinc l’estudi al pis de dalt de casa, passejo i em desplaço per tot arreu en bicicleta, però també la faig servir per fer l’exercici diari recomanable, tret de quan plou o fa molt vent que camino. L’amor per aquesta màquina me’l va encomanar, sobretot, el David, un amic de la família de l'època que vivia a casa els pares. El David, en realitat, era amic de tots els germans, fins i tot de la mare, i em sembla que passava més temps a casa nostra que a la seva pròpia. Era com ‘L’home que va venir a sopar’ . Els dissabtes, ja de bon matí, es presentava a casa, saludava tothom i es posava al costat de la terrassa, en el punt estratègic del pis des d’on es podia controlar gairebé tot i començava a tocar la flauta travessera a cor què vols. Els caps de setmana a casa sempre hi havia u...

A casa no teníem ni cotxe ni segona residència i passàvem les vacances d’estiu a la ciutat; tots onze en un pis de lloguer no gaire gran que, per sort, tenia una mica de terrassa. Els dies molt calorosos, per combatre la calor dels més petits, la mare connectava una vella mànega de goma, d’aquelles de color vermellós, a l’aixeta de la cuina i , travessant tres estances, omplia una palangana gran a la terrassa perquè ens refresquéssim una mica. El dia havia de ser realment calorós ja que aquella mànega semblava que tingues vida pròpia; si la pressió era forta i no l’agafaves bé, la boca es començava a sacsejar d’un costat a l’altre i el raig d’aigua anava dibuixant uns arcs descontrolats que sovint anaven a parar al carrer, des d’on ens arribaven crits de queixa. D’altra banda, si premies la boca de la mànega per fer-ne un raig més fi, potent i divertit, es deixava anar de l’altre extrem de l’aixeta provocant un bon mullader a la cuina. Però, a més, tota la llargada de la mànega est...

No cal capficar-s’hi perquè c adascú és com és, però suposo que el fet de formar part d’una família nombrosa, ser el setè de nou i estar envoltat de sis germanes et marca el caràcter d’alguna manera. Si, a més a més, ets d’una naturalesa, diguem-ne reservada i tranquil·la, la cosa encara va més enllà . El cas és que, en la meva infantesa i amb el s pares absolutament atrafegats, els germans grans mirant d’estudiar, les mitjanes barallant-se a totes hores i les petites tocant el que no sona; tot d’una algú va tenir la genial idea de donar- me un estri màgic perquè em distragués: un llapis. Vindria a ser una mena de win-win que n’hi diuen ara , és a dir: jo em passava les hores distret amb els meus dibuixos i ningú s’havia de preocupar massa de mi. Els anys anaven passant i jo anava tirant amb el llapis tan desapercebut com podia. P erò vet aquí que el qu e també se m’anava dibuixant era una personalitat cada cop més especial, més introvertida. No negaré que formar par...

Ara farà un a trentena d’ anys vaig anar a viure al carrer de la Portaferrissa, al segon pis de la Casa Josep Martí i Fàbregas, un edifici del segle XVIII reformat el 1864 per Miquel Garriga i Roca. El pis era un lloc molt particular, tenia tres estances grans, dos patis de llums, una galeria, cuina, bany i una distribució estranyíssima amb un passadís principal i un altre de més estret que ho envo ltava tot. Reconec que a quell pis em va robar el cor des del primer cop que el vaig veure. Tant els ornaments de guix com les portes de les tres sales principals i de la galeria eren d’estil modernista -de la reforma del 1864-; però la resta era d’un estil més senzill, fins i tot un dels passadissos s’anava corbant a cada tram, fet que em va fe r pensar en els carrers del C all, dissenyats així perquè ningú pogués tafanejar què hi passava al seu interior . E l pis e ra gran i el cas és que, en el seu estat, tot i que no estava malmès, necessitava una bona reparació. Finalment em v...

La trattoria Fa molts anys, hi havia dos joves amics que estudiaven art plegats. Un d'ells, a més, treballava en una mena de trattoria on contínuament feia noves propostes, tant culinàries com tècniques, al seu vell amo. Les seves innovadores idees no acostumaven a tenir massa bona acollida entre la clientela que en feia mofa, però la tossuderia i l'entusiasme que el jove posava en tot allò que feia, a poc a poc, els va anar captivant fins al punt de fer-los anar canviant d'hàbits. El seu amic era el més satisfet de tots els clients, cada proposta li semblava millor que l'anterior i donava suport absolut als nous menús, cada cop més sans i equilibrats. Mai deixava de tastar els nous plats ni els nous invents del seu company. En aquesta mena de tracte tots dos hi sortien guanyant, l'un amb la panxa contenta i l'altre sentia recolzades totes les seves tesis davant l'amo i els clients. Una nit el vell local va patir un incendi terrible...

Avui, mentre endreçava velles fotografies, he recordat que entre els dotze i els catorze anys, amb un grup d’amics de l’escola ens va donar per entrar a les cases abandonades de la zona alta de la ciutat. La curiositat i l’afany per transgredir havia reunit en aquell grup persones de diferents classes i cursos, d’ una manera totalment espontània i natural . Ens resultava atractiu i emocionant viure aquella mescla d’aventura i risc; tot molt transgressor en aquella edat. El risc era evi dent, ja que la majoria de les cases havien estat abandonades pel seu mal estat: terres i escales enfonsats, teulades caigudes, esquerdes i runa que ens feien passar per llocs i de maneres que, ara, només recordar-ho, em fa posar els pèls de punta. La transgressió venia donada pel fet que aquella era una de les coses específicament prohibides tant per l’escola com pels pares, degut a la multitud de riscos que comportava. Seleccionàvem les cases segons la dificultat que suposava accedir-hi, tot ...