Joanra Canosa - Relats -

  Una altra de les moltes feines de l’època d’estudiant era fer de camàlic carregant i descarregant aquells grans camions que transportaven el material dels grups de Pop i Rock en les seves gires, quan venien a Barcelona. Estàvem apuntats a una empresa que es dedicava a la logística pròpia de les tasques relacionades amb el muntatge dels escenaris de grans concerts i, quan els faltaven mans, ens trucaven. No pagaven gens malament i fins i tot ens donaven d’alta a la Seguretat Social encara que fos per un sol dia, cosa que no tothom feia en aquella època. Dins l’equip hi havia diferents categories: els més ben pagats eren els scaffolders que acostumaven a ser aficionats a l’escalada i els encarregats d’enfilar-se amb cordes a les estructures per passar-hi els cables i instal·lar-hi els llums; també hi havia els runners que es dedicaven a fer viatges i encàrrecs amb el seu propi cotxe portant persones i objectes d’un costat a l’altre i, com sempre a l’últim graó, ens trobàvem els ...

  La llitera era incòmoda i la pintura de les potes s’anava caient empesa per l’òxid. El matalàs prim estava folrat d’escai i, tot i el llençol net però encartonat, feia un desagradable soroll al més mínim moviment. Sentia un cert mareig sens dubte provocat pel dejú i per aquella primera extracció de sang que m’havien fet només arribar, just abans de donar-nos la píndola. Les vistes al mar i el sol que despuntava no amagaven que l’hospital era trist i brutejava força. Qui em manava a mi...! A l’habitació érem sis, tres a cada banda. La meva llitera es trobava entre la de l’Ignasi i la del Ramon, els amics que m’havien animat a anar-hi ; hauríem de fer veure que no ens coneixíem de res durant tot el dia . La panxa es queixava amb aquell característic soroll seu provocat per la gana, els nervis per tot allò i els afegits a causa de l'examen de l’endemà. Per sort, a l’últim moment se m’havia acudit agafar els apunts, però tal i com estaven anant les cosses no em veia amb cor de mira...

  Una de les feines que vaig haver de fer aquell altre hivern de precarietat s i estretors consistia en omplir, taponar i segellar amb lacre vermell tres mil vuit-centes ampolles. Tot i que no ho eren, h avien de tenir l’aparença d’ampolles de vi. Ocuparien una paret sencera i formarien part del decorat d’un local gastronòmic molt cool que havia de ser la gran atracció artístico-gastronòmica-multi-sensorial per a turistes i indígenes, al rovell de l’ou de la nostra santa ciutat - ja us avanço ara que aquell projecte no va acabar de triomfar-. La feina consistia en omplir les ampolles amb una aigua prèviament tractada perquè no es podrís, tenyir-la del color del vi, posar-li un tap de suro a pressió i lacrar-ne tot el coll. Hi havia la dificultat afegida que les ampolles havien estat sotmeses a corbes i deformaci ons per efecte de la calor, amb la intensió que adquirissin un aspecte dalinià, i això les feia encara més fràgils i trencadisses. Es tractava d’un treball en cadena...

  Com cada any, un parell de dies abans de Sant Joan, la fira s'instal·lava vora la platja. Les parades arrenglerades en dues fileres formaven un carreró que s’anava animant a poc a poc. Un cop ben falcats i connectats, es cavallitus, el tir al blanc, el tren de la bruixa i totes les altres, començaven a encendre els llums i feien sonar les músiques. Com cada any, l’home de la tómbola feia sonar la seva veu rogallosa pel damunt de tot aquell garbuix sonor. Com cada any, el fum de la xurreria i la pols del terra formaven aquell gran núvol que ho embolcallava tot. Com cada any, abans de distreure’m amb cap altra cosa, em vaig dedicar a buscar-la. Sabia que, un cop hagués venut els tiquets, correria a trobar un racó per seguir llegint, aliena a tot allò, com feia sempre. Com cada any, quan la vaig veure el cor em va fer un salt, però vaig passar de llarg fins a tres cops. Els pits li havien crescut, ara portava ulleres i, a la butxaca del peto, un altre llibre. Compartíem a...

  Hi ha llocs que sembla que es conservin inalterables en la memòria. De vegades són com capses que contenen imatges, olors i sons. Les podem obrir tants cops com vulguem per gaudir, lentament, d’una mena de visita guiada o també hi podem accedir per breus instants com qui hi irromp furtivament per buscar-hi un sol dels seus elements, quan se’n té necessitat. En el segon cas mai la deixem tancada del tot, perquè pensem que hi tornarem més tard, amb calma, a fer la visita com cal. Amb els llocs em passa com amb les persones -vives o no-, que seguiran presents mentre els recordem i encara que no les visitem amb la freqüència que voldríem. Avui la capsa on hi posa ‘ Casa l'àvia’ s’ha obert tota sola tan aviat com m´he despertat al llit i no sé ben bé per què: potser a causa d’alguna olor o com a seqüela d’algun dels meus somnis. Tant és. El cas és que, com que avui és festa, he optat per gaudir de la visita guiada tot mandrejant entre llençols. En obrir-la m’he adonat que d’aquella ...

  Fa força anys, amb uns quants amics aficionats a la cuina, vam organitzar unes soirées gastronòmiques; una mica com ho fan aquelles societats basques, però notablement millorad es pel fet de comptar amb la participació de dones. En no tenir prou mitjans per disposar d’un local específic, ho fèiem de forma rotativa: cada divendres l'amfitrió-cuiner de torn posava les seves arts i casa seva a disposició del grup. S’ha de dir que tant el nivell com l’ambient eren força bons i l’exigència anava augmentant a mesura que passaven les setmanes. Una de les primeres cites va tenir lloc a casa la M. La M era companya de treball d’un dels membres de la colla i nouvinguda al nostre cercle d’amistats. Era divertida, ocurrent i, com va demostrar amb escreix, una excel·lent cuinera. Ens va rebre a casa seva, on vivia en companyia dels seus dos fills petits i el marit, que ens va anar presentant a mesura que arribàvem. Per aquella època era l’únic membre d’aquell grup que tenia fills. E l s...

  Del primer enamorament sempre te’n queda un record molt especial. En el meu cas i, des de fa un temps, el record se’m fa estrany, segueix sent un bon record però està del tot enterbolit, com tenyit d’una certa decepció. Calculo que seria cap a final dels anys setanta que, com cada any, al principi de les vacances anàvem a passar uns dies a Menorca; era com una tradició. En aquest cas només érem: el Javier, la seva vella Vespa i un servidor. Una de les gràcies d’aquests viatges -ves quin remei- era el fet d’anar-hi tan sols amb un sac de dormir i els pocs diners que havíem pogut estalviar fent feines esporàdiques durant el curs. Era una combinació d’aventura i supervivència que encaràvem encantats; podíem dormir al ras i menjar qualsevol cosa perquè érem joves i estàvem decidits a passar-ho bé. La incertesa era part de la gràcia. De primer vam fer nit a Cala Macarella, compartint una de les coves amb una agradable parella d’alemanys. Al dia següent, després de fer el primer bany...