Joanra Canosa - Relats -

  Al final m’he decidit a publicar en paper aquesta novel·la que vaig anar escrivint i compartint amb vosaltres per entregues. És la primera part de les peripècies del Maurici , un singular personatge que, malgrat les dificultats, va tirant endavant gràcies a les seves habilitats artístiques en la Barcelona tardofranquista de principis dels setanta. He mirat de posar-hi humor, crítica social i un cert estil visual, per crear un text àgil que pugui agrad ar tant a ls que h an viscut aquella Barcelona, com als que no. De la mà del jove Maurici visitarem escenaris que el temps ha engolit i coneixerem tot un ventall de curiosos individus que aniran teixint vincles i complicitats al seu voltant. E spero que ho passeu tan bé llegint- la com jo ho he passat escrivint-la. D e moment només es pot adquiri r a través de l'editorial  Bubok : https://www.bubok.es/libros/268319/MAURICI-O-LINFORTUNI ( tant en paper com en eBook ) o directament a través meu. Si us agrad a ...

  Havent dinat, quan estava al llit fullejant aquell gruixut exemplar de « Ases del Humor » que m’havien regalat durant la meva habitual grip hivernal, vaig sentir una distorsionada veu d’erres sonores i esses febles amb un accent que costava d’entendre, anunciant l’arribada del circ a través d’un megàfon. L’únic so clar era el desagradable xiulet que emetia l’aparell cada cop que la noia es posava l’embocadura al pit per agafar aire i començar de nou, cosa que no semblava fer accidentalment. Vaig saltar del llit suat, descalç i en calçotets i vaig córrer cap a la finestra. Un Citroën Dos Cavalls conduït per un pallasso i folrat amb els mateixos cartells que omplien el poble des de feia una setmana, avançava lentament pel Carrer Major, on el sol encara picava amb força. El cotxe era precedit per les Majorettes – que aprofitaven qualsevol excusa per desfilar – i, al darrere, gairebé tots els nens del poble fent alegres saltirons i cridant la mateixa frase que la noia havia dit mil...

(...) Un cop es va haver menjat la poma acabada de furtar , es va rentar com va poder a una font i, mitja hora abans de l’hora convinguda, va fer cap a la Llotja. Va haver de preguntar a un vianant per saber on es trobava el carrer Avinyó i aquella escola. La visió d’aquell carrer fosc i l’ edifici neoclàssic brut i encaixat en aquella petita plaça el va impressionar una mica, li va fer cert respecte. Un cop dins va preguntar per l’aula del professor Navarro a un bidell que, amablement, li va indicar com anar a l’aula de D ibuix al natural. El Maurici li va fer saber que era el primer cop que feia de model i el bidell el va acompanyar per explicar-li com anava tot. Al mig de la sala hi havia una tarima de fusta amb un tamboret cobert per una tela negra i una petita estufa de butà; també hi havia un focus que ho il·luminava i una vintena de cavallets de pintura que envoltaven la tarima. Ara sí que començava a estar nerviós. El bidell li va mostrar un petit vestidor amb una cadira, un ...

  Al meu cap es produeixen, de fa temps, estranys fenòmens migratoris. Als cabells, que en altres temps hi havien viscut junts, ben avinguts i feliços, se’ls ha anat fent agre el caràcter i tendeixen a anar cada cop més a la seva. Sempre havien fet pinya, rebels i lluitadors, però ara han deixat de creure en utopies i lluites compartides i, suposo que fastiguejats per les rutines imposades per clenxes, pintes i xampús, han decidit que ja n’hi ha prou. Mai han volgut fer-se gaire amb les celles -que viuen millor, més ordenades, elitistes i distants- però crec que, tot i fer-ne mofa, sempre s’hi han emmirallat i han envejat la seva autonomia i llibertat, cosa que no voldran reconèixer mai. L’efecte crida, però, ve de més lluny, de més al sud. Ja de ben petits han sentit parlar de la zona tropical: aquella càlida illa del sud on diuen que s’hi viu amb alegria i llibertat, on es veu que sempre estan de festa -deixeu-me que posi en dubte això de ‘sempre’ -, d’on ningú se’n vol anar mai...

                         Avui, de bon matí, tot passant davant l'aparador de  N ovedades G loria del meu barri i en veure la model d'un cartell de roba interior de talles sanes, he quedat sorprès en notar que, tot i la calor, la primavera segueix ben present. Em sembla que m'he enamorat. * * * No sé si és a causa de l'edat o per pura mandra, que he anat adquirint aquells costums de iaio tan ximples com ho són comprar pollastre a l'ast i braç de gitano cada diumenge – me n'adono ara, però em sembla que ja fa temps que ho faig; en qualsevol cas no n'heu de fer res, ni de la meva edat, ni dels meus costums – . El cas és que quan feia cua a La Colmena, mentre la dona de mitjana edat que em precedia ha demanat una coca de Montserrat tot lloant les meravelles de les coques que feien a La Montserratina – la competència més directa i ferotge del local fins que van plegar – , la dependenta, sense perdre ni el somriure f...

  Les condicions que m’imposava eren tan draconianes com innegociables. La darrera vegada que la vaig anar a buscar i no vaig passar el tall del que ella considerava una ‘ etiqueta mínima’, em va fer anar dues passes per darrere seu, com si fos el seu assistent, durant tota la vetllada - i com si no ens hagués de re conèixer ningú!-. Sí, les sabates brillaven com si estiguessin envernissades, però seguien fent-me mal; sí, el coll dur i el llacet estaven perfectament horitzontals, però cada cop m’escanyaven una mica més i, sí, el vestit també perfecte, tot i que seguia minvant - ves que amb els anys no m’estigués engreixant-. El cerimonial era sempre el mateix: la recollia a casa seva, aprovava el meu aspecte - o no-, pujàvem al ‘ vaporetto’, hi baixàvem una parada abans perquè ningú pogués descobrir que hi arribàvem amb transport públic i, per fi, feia la seva entrada triomfal al vestíbul il·lumina da per la brillantor màgica d’ aquella gran aranya. Sens dubte aquell era el ...

  No he estat mai gaire de discoteques ni de ballar, però recordo que un dissabte plujós com avui de fa molts anys, vaig ballar i cantar a crits fins a l’extenuació. Aquell estat d’eufòria –que no crec haver tornat a viure amb tanta intensitat– era provocat, sobretot, pel fet d’escoltar els meus temes i grups preferits l’un rere l’altre i sense interrupció durant hores. Recordo que quan vam arribar a aquell paradís hi havia un grup tocant en directe dalt l’escenari. Es tractava d’un vell teatre reconvertit; hi havia gent de tot tipus, estava animat i ple de gom a gom. Ens ho miràvem tot amb admiració i sorpresa perquè no havíem vist mai un lloc com aquell on la tecnologia més moderna feia vibrar els fonaments d’un continent tan arcaic amb els batecs de la música. Aquella modernor combinava a la perfecció amb tota aquella estructura de fusta repintada. Recordo, també, que tan bon punt vam entrar, vaig perdre de vista els meus acompanyants i que l’atzar em va proveir una companyia e...