Joanra Canosa - Relats -

  FOTOGRAFIES NARRADES, núm. 2, ph: (aquesta és meva) Des de petit he anhelat disposar d’un lloc especial, una mena de refugi, com un petit paradís on fugir de la realitat per submergir-me en el silenci i gaudir de ficcions pròpies o alienes durant unes hores, quan en tingui necessitat. D’alguna manera, aquest lloc ja el tinc, però de moment és tan imaginari com aquell amic de la infantesa. Això sí, cal que sigui un lloc auster, silenciós, desconnectat i relativament aïllat, però, a la vegada, proper. Hauria de tenir un aspecte que passi desapercebut, d’una grandària reduïda i s’hauria de poder aïllar fàcilment de l’exterior. Hi aniria sovint per fugir de tot aquest soroll, i per llegir i crear sense interrupcions. H i passaria l'estona que calgués per a tornar-me a sentir sol, o  fins que l’enyorança em resultés tan insuportable que et tornés a trob ar a faltar; ni més ni menys.

  FOTOGRAFIES NARR ADES, Núm. 1 ph. Adolf Fassbender, 1935. L’Enriqueta està tan nerviosa que no ha gosat aixoplugar-se durant el darrer aiguat per por a perdre la que ella considera que és la seva darrera oportunitat. Tot i tenir una edat, es penedeix d’haver mentit la seva anciana mare i haver-se gastat tants diners en uns botins blancs a joc amb aquest barret tan car que ara, moll i aixafat, no tan sols no llueix gens, sinó que li sembla del tot ridícul. Pateix per si aquesta desastrosa fila ha pogut espantar la seva cita i, aprofitant la pluja que li llisca cara avall, plora dissimuladament mentre resa per veure’l aparèixer en qualsevol moment i tenir l’oportunitat de viure una apassionada història d’amor com aquelles que tant li agrada llegir. El Doctor Müller, aprofitant el vent que encara bufa, inclina el cap per amagar-se sota l’ala del barret i així esquivar el seguit de consultes encadenades que li fa la senyora Muck cada cop que es creuen. Ja no sap com dir-li que, ...

Recordo que era un vespre molt fred de desembre i jo esperava el metro a l’estació de Poissonnière de París. Mirava embadalit la gent de l’altra andana, mentre encara pensava en la trista escena que acabava de presenciar al carrer, on un grup de clochards es barallaven per aconseguir un espai per passar la nit damunt la reixa del respirador, d’on pujava l’aire calent però fètid del metro. De cop i volta, un soroll provinent del túnel, a la meva dreta, esborra aquella imatge del meu cap i em crida l’atenció. Dirigeixo la meva mirada cap allà esperant veure-hi una d’aquelles ratotes gegants i descaradament amenaçadores, però no. De la negror del túnel veig aparèixer un vestit blanc d’home caminant tot sol primer i, més tard, un cop il·luminat per la llum de l’andana del meu davant, un home negre al seu interior que amb moviments felins fa un salt al terra de l’estació, ajudant-se amb el suport d’un senyal. Aquella visió que tot just va durar uns pocs segons tenia una aparença irreal, no ...

Alliberàvem piscines La calor asfixiant d’aquest es nits tòrrides de juliol em porta a la memòria un divertimento que vam convertir en costum durant un parell d’estius de la nostra joventut, a finals dels setanta. Fa un temps ho recordava amb una de les còmplices, amb força nostàlgia i c om una versió col·lectiva i molt més animada de la pel·lícula «The swimmer» (1968), basada en un conte de John Cleever, on en Neddy Merrill (Burt Lancaster) fa una travessa pel seu veïnat nedant de piscina en piscina. La nostra, però, tot i tenir el mateix escenari, era força diferent i m’atreviria a dir que, en certa manera, reivindicativa; p erquè resulta que , més d’una dècada abans d’esdevenir ciutat olímpica, Barcelona no era una ciutat oberta al mar, només tenia una platja no gaire neta i, a més, estava prohibit banyar-s’hi de nit. Va ser així com , una de tantes nits de tertúlia a la plaça de l Sol - quarter general equidistant de les nostres nits d’estiu- , vam decidir, sense massa pla...

  Pijames i xafogor Tot i que les passàvem gairebé totes a la ciutat, conservo un bon record d’alguna d’aquelles vetllades tan xafogoses dels estiu de la infantesa. No sé com s’ho manegaven, però els pares sempre tenien recursos per a sorprendre tota la prole; a vegades amb una excursió nocturna per la Barceloneta, amb un gelat, o amb qualsevol d’aquelles ocurrències improvisades per trencar la monotonia que tant ens agradaven. Recordo un estiu en especial que, ves a saber perquè, ens portava a desplaçar-nos fins a Corbera dins el cotxe d’un dels tiets que feia de constructor. Aquelles excursions nocturnes i setmanals ens resultaven força emocionants, no tant sols perquè esdevenien una aventura en si mateixes, sinó perquè tenien com a destinació un restaurant nou i d’un cert nivell. El tiet, tot generositat, insistia amb alegria que demanéssim el que ens vingués més de gust, sense estar-nos-en de res. Nosaltres, però, bons entenedors del llenguatge no verbal dels pares, ens limità...

Estimades ratotes meves, Ara, quan us confessi això, us pensareu que sóc un tio rarot -bé, encara més-, però el cas és que sento certa atracció per la misèria. A veure si em faig entendre, perquè no sé què ho fa però he observat que d’uns mesos ençà i sense cap consciència, planificació o raó aparent, he anat encadenant tota una sèrie de lectures que tenen en comú això: la misèria. Però, no és que tinguin la misèria com a escenari o rerefons, no, no, la misèria esdevé un autèntic protagonista omnipresent i despietat que ho condiciona tot. De fet, m’he adonat que m’atrauen especialment els clàssics europeus del XIX i les novel·les ambientades en l’Europa d’entreguerres, sempre que descriguin vides i situacions marcades per la misèria. Podria semblar trist, però no ho és en absolut. En el meu imaginari, aquests relats tenen un atractiu especial, ja que el gran realitzador en què es converteix el meu jo lector, sap donar aquella pàtina de foscor i el clarobscur just a cada escena. Dins ...

  Ara us costarà de creure, però va haver-hi un temps en què jo xiulava tan o millor que el gran Curro Savoy (« El bueno, el feo y el malo » i « La muerte tinía un precio », entre d’altres) i muntava a cavall-imaginari amb més estil que el mateix Joe Cartwright. Doncs sí, em passava el dia amunt i avall mirant de dominar aquell cavall nerviüt, a través de grans deserts en forma de passadís i entrant triomfal pel carrer principal d’aquell assolellat llogaret de mala mort ple de pistolers, jugadors i gent de mal viure. L’animal no parava mai quiet i per molt que s’encabrités, caminés de costat o es desboqués, jo el governava sense massa esforç, fuetejant subtilment les regnes d’un costat a l’altre amb un elegant cop sec de canell que combinava amb un dels xiulets que només el Fúria sabia interpretar. Fins aquí ho tenia tot bastant controlat, però resulta que aquell Nadal, els reis -que tan mags no serien- em van deixar un barret de cowboy, de Bonanza per a ser concrets. Però -i ...