"MAURICI L'IMPOSTOR" Capítol 4 (7a. entrega)

Capítol 4

'Un personatge a l’ombra'

Aquell habitacle sòrdid i subterrani estava travessat per unes quantes canonades i mal il·luminat per un fluorescent que emetia una tremolosa llum verdosa. No tenia cap més obertura que una porta metàl·lica i feia una olor agra, com de resclosit, d’humitat, de tabac i de roba bruta. Al terra hi havia un gran toll d’aigua i el soroll d’un degoteig constant marcava un ritme monòton que ho feia tot encara més trist. Com a únic mobiliari hi havia una palangana gran, un catre desfet i dues caixes de cartró: una contenia mantes i roba, l’altra, menjar. Una catifa formada per pàgines de diari, revistes i ampolles buides ocupava la major part del terra. Hi havia un cordill lligat a les canonades d’on hi penjava una vella granota de treball, uns calçotets i tres parells de mitjons. Una bandera de La Legión Española, una tovallola penjada d’un clau, un mirall trencat i el pòster central d’una revista amb una dona nua, compartien paret amb la porta. Semblava impossible que algú pogués fer vida en un lloc tan insalubre i depriment, però el senyor Amancio era allà pentinant-se o, millor dit, enganxant aquell floc de cabells al capdamunt de la seva testa amb els dits molls davant del mirall i disposat a començar una nova jornada.

L’Amancio Ramos tenia les seves jornades perfectament pautades i qualsevol alteració en el seu pobre ordre del dia el posava de molt mal humor. Feia servir la seva reputació de malcarat com a escut i l’aprofitava tant com podia per evitar relacionar-se amb la gent. Ara, com cada matí a primera hora, creuava el campus amb un drap brut i una clau anglesa que li servien per a fer-se l’enfeinat i feia una mica de volta per deixar-se veure a recepció, abans d’entrar a la cafeteria. Volia fer creure a tothom que la seva feina començava ben d’hora al matí i que s’allargava fins al vespre, dia rere dia.

Entre l’alumnat corrien tot tipus de llegendes i rumors envers aquell singular personatge, a quin més sucós. El primer i més evident, per la ferum que desprenia i no provava de dissimular, parlava d’aquella gran afició que tenia de beure qualsevol tipus d’alcohol des de primera hora del dia. Era un alcohòlic empedreït i el seu vici estava tan arrelat en ell que podria passar inadvertit si no fos per aquella mirada líquida, tèrbola i de lents moviments que li era tan característica. El senyor Amancio era el típic personatge de qui es riurien tots els estudiants, si no li tinguessin tanta por, perquè era del tot imprevisible. Era vist per tothom amb una mescla de recel i menyspreu; la seva personalitat resultava força misteriosa i no deixava de generar tot tipus de rumors. Tot i que ningú en sabia res del cert, s’especulava, entre d’altres coses, que tenia una pistola, que havia obtingut el seu lloc de treball gràcies a fer xantatge al degà de lletres, que havia mort algú al seu país, que tan sols tenia un testicle i que a les nits sortia del seu amagatall i voltava pel barri a fer malifetes. Era baix, mig calb, panxut i d’una edat indefinida. Ningú, tret del cap dels bidells de la Universitat, gosava dirigir-li la paraula, ni encara menys fer-ne befa. Al pobre diable de l’Amancio sempre li havia agradat donar la impressió que era un tipus perillós. Les seves tasques concretes eren tan escasses com desconegudes, ja que no tenia ni els coneixements suficients per a ser tècnic de manteniment, ni tan sols el mínim mètode per a fer d’encarregat de material. De la majoria de peticions o suggeriments que se li feien, acostumava a escapolir-se’n amb una mirada assassina, seguida d’una mena de lladruc inintel·ligible. Tan sols acatava les ordres del seu cap directe i, tot i així, quan es disposava a executar-les se’l mirava de reüll, arrossegant els peus i remugant tota una lletania de malediccions entre dents.

Un cop es va haver cruspit l’entrepà, la cervesa i el respectiu sol y sombra a la seva taula habitual, es va tornar a posar el drap a l’espatlla i va creuar el campus de nou per anar fins al magatzem de material del gimnàs, on cada dia feia una llarga becaina damunt els matalassos fins l’hora de dinar. Tot era una comèdia perquè, en realitat, no treballava gens, dormia la major part del dia i voltava begut pels carrers de la ciutat durant la nit. Tret d’alguna petita feina ocasional que li poguessin encomanar i que feia durar tant com podia, bàsicament es dedicava a beure, fumar, dormir i a algun altre plaer secret i solitari. Odiava l’ambient intel·lectual i esquerrenós que es respirava a la Universitat amb la mateixa intensitat i desmesura amb què sentia aquell desig obsessiu i malaltís per la Sandrine Hidalgo, la professora mig espanyola que personificava tot allò que ell detestava. No ho podia evitar: aquella dona li tenia el cor robat i li treia la son, al mateix temps que no la podia sofrir. Tot alhora. La desitjava i l’odiava amb la mateixa força, i aquest fet no el deixava viure en pau, perquè el podia fer esclatar en qualsevol moment i ell n’era conscient. El seu enamorament havia arribat a ser tan intens que feia un seguiment exhaustiu de tots els moviments d’aquella dona i apuntava totes les adreces i persones amb qui sovintejava en una petita llibreta que sempre duia a la butxaca. Aquella activitat obsessiva li ocupava la major part del temps i gairebé totes les seves energies. Ara, però, s’havia de centrar en descobrir tot el pogués d’aquell nou col·laborador que tenia la professora Hidalgo. Havia esbrinat que s’havia instal·lat a casa el pare de la Sandrine un cop aquest havia mort, i no podia suportar la idea que convisquessin al mateix pis. I si realment era un fugitiu i un enemic de la Pàtria com havia sentit dir, allò passava a ser prioritari. En redactaria un informe i el faria arribar al seu cunyat amb l’esperança de treure’n una bona recompensa, tots dos en sortirien guanyant. Qui sap si, gràcies a serveis com aquell, podria fer desaparèixer la seva fitxa policial per tornar al seu estimat país i començar de nou. Pel que havia pogut saber, es tractava d’un jove efeminat i amb cara de nen que portava els cabells mig tenyits de ros i que acostumava a caminar per tot arreu amb la professora Hidalgo. Havia sentit dir que era un exiliat polític espanyol i que la Universitat li havia donat aixopluc en forma de feina, de manera provisional. Es feia dir Maurici Garriga, però l’Amancio Ramos sospitava que aquell seria un nom fals. Ara havia de concentrar tots els seus esforços en vigilar de prop aquells dos personatges. Un traïdor a la seva estimada pàtria campant per allà com si res, compartint intimitats amb la Sandrine i vantant-se de lluitar contra el règim del Generalísimo! Això no es podia permetre! A partir d’aquell moment el Maurici Garriga va passar a ser el seu enemic número u, i no només per la seva deslleialtat envers el règim, sinó per l’odiosa familiaritat amb què gosava tractar la seva Sandrine. «Tard o d’hora ho pagarà», pensava l’Amancio Ramos tot serrant les dents i tancant els punys cada cop que el veia. En tot cas ara se li havia girat més feina, ja que, a més d’espiar la professora quan plegava de fer classes, també li tocaria seguir els passos d’aquell xitxarel·lo i esbrinar què feia, per quin delicte concret havia hagut de fugir d’Espanya i en quins cercles es movia. Ho volia saber tot. (...)