"MAURICI L'IMPOSTOR" Capítol 3·2 (6a. entrega)

3·2

'Començar de nou' (II)

(...) El Maurici estava sorprès tant per la crònica revolucionària que li estava narrant la Sandrine amb tant detall, com per l’entusiasme creixent que hi posava. S’ho imaginava com una novel·la històrica, com una pel·lícula.

–Sandrine, t’haig de ser franc: estic fascinat! No tenia ni la més remota idea que tot això hagués sigut tan potent i hagués passat d’aquesta manera; bé, en realitat tan sols me n’havia arribat alguna referència, algun terrible relat de dubtosa credibilitat que no deixava el vostre moviment en gaire bon lloc. Però, per ser-te sincer, fins fa poc temps vivia dins d’una bombolla, en un àmbit familiar i docent de convençut pensament franquista, que no volia saber res del món exterior, i menys encara de tot això que m’expliques. Tot just ara començo a ser conscient de la meva ignorància en aquest i molts altres temes.

–Però, a veure si m’aclareixo Maurici, tu no formaves part de l’organització antifranquista i clandestina del senyor Solé i el meu pare?

–Bé... Sí i no...

–Què vol dir això! En formaves part o no? –la Sandrine no entenia res i li començava a pujar la mosca al nas per aquella incomprensible ambigüitat amb què el Maurici li responia. Li hauria estat aixecant la camisa des del primer moment?

–Sí, però si et sembla bé, quan acabis amb la teva narració t’ho explico tot, no pateixis que, comparada amb la teva, la meva és una història trista, pobra i curta. Pensa que jo no era, ni de bon tros, un intel·lectual com el Solé i la gent del seu grup, jo tan sols era un pobre ignorant que hi va entrar en contacte per pura casualitat.

La Sandrine se’l va quedar mirant amb expressió recelosa durant uns segons, però en veure aquell interès autèntic en els ulls del Maurici, es va rendir i va seguir amb el relat allà on ho havia deixat.

–Doncs, com et deia, la situació, en línies generals era aquesta. Però tot allò em va agafar, com a mínim, entre dos focs. Seguint l’exemple i l’experiència dels meus pares, perquè suposo que ho porto dins, em vaig implicar a fons a lluitar per aquelles causes i contra les injustícies flagrants que, com a ells, em feien bullir la sang. Com comprendràs ens vèiem en l’obligació d’enderrocar aquell govern i aquella manera de fer política, i no tan sols a França, sinó arreu. Anàvem embalats, estàvem disposats a tot i havíem de demostrar-ho. Crèiem que hi havia justificació moral per a certes formes de violència política i pensàvem que, si s’utilitzava correctament, podia ser un element eficaç per cridar l’atenció sobre els temes en qüestió i per a revelar al públic la importància i la naturalesa de les nostres reivindicacions. Però tota aquella efervescència va derivar en precipitacions i mals entesos que no vàrem saber reconduir. Els uns van acusar els altres d’anar massa lluny, i els altres als uns de ser massa covards. Hi havia manca de lideratge i d’estratègia. El cas és que la cosa se’m va anar complicant ja que, per un costat i com a professora, formava part d’un sindicat, del comitè central d’un partit i, per acabar-ho d’adobar, vaig assumir responsabilitats en qüestions estratègiques apreses gràcies als pares i les seves experiències clandestines a Barcelona. Ara és fàcil pensar que potser m’hi vaig implicar massa, és evident que en aquell moment no ho vaig saber veure o no ho vaig saber gestionar, però ho vivíem tot amb tanta intensitat, que allò va esdevenir un còctel perfecte que, efectivament, em va acabar esclatant a la cara. Vaig acabar perdent la parella, força amics i em vaig sentir decebuda, al mateix temps que jo també deuria decebre molta altra gent. A cop de decepció, se’m van passar les ganes de participar en aquelles lluites interminables, les evolucions de les quals no deixaven de mutar, obligant a replantejar-ho tot en cada moment. El descontrol, els malentesos i les suposades traïdories eren pràcticament inevitables i aquest fet, sumat a la passió i l’esforç que tots hi vam posar, van fer que allò acabés com el rosari de l’Aurora. Durant aquells temps vaig anar a petar al calabós del palau de Justícia fins a tres cops, vaig patir interrogatoris duríssims i encara ara no sé com vaig salvar la feina... Ja em permetràs que no entri en detalls perquè, només de recordar-ho, se’m remou tot.

–Em sap greu haver-te fet reviure aquests mals records, però no podia seguir vivint a París i treballant a la Universitat de Nanterre sense estar al cas de tot el que va passar en aquells dies.

–Sí, ho entenc. No pateixis, de tant en tant va bé revisitar aquells episodis i adonar-te que el pas del temps fa de filtre: et fa veure com les ferides han anat cicatritzant, al temps que els bons moments perduren en la memòria, fins i tot una mica idealitzats. No em penedeixo de res, tret del fet de no haver arribat fins al final i no haver aconseguit canviar el món tal i com volíem... Si més no ha vam provar i això ja no ens ho pot treure ningú.

–Si t’ha de servir de consol, et diré que els teus alumnes et tenen en un pedestal. Ets tot un referent de valentia, integritat i lluita desinteressada pels drets col·lectius i pels valors de la República, segons les seves pròpies paraules.

–Bé, no n’hi ha per tant! –va dir la Sandrine relaxada per haver-ho pogut explicar tot sense emocionar-se massa, i amb un punt d’orgull pels comentaris que els seus alumnes havien fet d’ella, tot seguit va afegir– Perdona, però ara et toca a tu. Ja saps: Quid pro quo! Estic molt intrigada... T’escolto.

El Maurici va fer una ganyota d'incomoditat, un bon glop de vi i va agafar aire.

–Bé, en realitat la meva història no té cap èpica, cap gràcia, ni cap mèrit per part meva. Han estat un cúmul de circumstàncies les que m’han portat fins aquí. Però deixa que jo també t’ho expliqui des del principi:

«Vaig néixer en el si d'una família benestant del barri de Les Tres Torres, a la zona alta de Barcelona, entre Sarrià i Sant Gervasi. A casa érem cinc: els pares i tres germans, un de més gran, jo i un de més petit. Gaudíem d’un nivell de vida envejable. El meu pare, que en realitat era un hipòcrita vividor, representava el paper d’una persona encantadora i devota per als de fora de casa; la mare, filla única de família rica i consentida, vivia en una mena de conte de fades i insistia a convèncer tothom del seu suposat origen aristocràtic. Formaven una curiosa parella on les aparences ho eren tot. A tot això cal afegir que comptàvem amb un servei domèstic format per una cuinera i una dona de fer feines fixes, més una educadora, que els pares anomenaven institutriu, i altres treballadors esporàdics que s’ocupaven de nosaltres. Érem el prototip d’una família com cal i fèiem molta vida social. Com totes les famílies del nostre cercle social, els fills anàvem a catequesi, rebíem classes particulars d’Art, de música i d’idiomes, érem membres dels clubs més elitistes de la ciutat, teníem una segona residència a l’Empordà i encara una tercera a la Cerdanya. Perquè te’n facis una idea, et diré que ni tan sols cap de nosaltres portàvem les claus de casa al damunt. Teníem de tot, tret de l’afecte, el temps i l’atenció dels pares que sempre tenien coses més importants a fer i per això feien tot aquell dispendi. Aquest nivell de vida i l’estatus privilegiat de què gaudíem era fruit de les bones relacions que el meu pare tenia, tant amb les elits del règim franquista, com amb determinats cercles de l'església catòlica. La seva empresa de construcció creixia constantment i cada cop encadenava contractes d’obres més grans. Però un bon dia, per alguna raó que se m’escapa i en ple creixement, de cop i volta l’empresa va fer fallida sense avís previ. No sé si va ser per incompetència, mala gestió, pel fet d’apostar-ho tot a la mateixa carta o per pura ambició i oportunisme, el cas és que va ser un daltabaix sobtat que ens va agafar a tots per sorpresa i sobretot a la meva mare que no ho va voler acceptar de cap manera i encara és hora que ho assumeixi. El nivell de vida que havíem portat fins aleshores s’havia acabat de la nit al dia, va ser com una gran tempesta que ho arrasa tot. Els viatges, el servei domèstic, els luxes i els diners, als quals mai havíem donat cap importància, van desaparèixer de sobte. Aquella nova situació va fer que els meus pares es barallessin de forma violenta: la mare va culpar-ne el pare i no va voler renunciar a cap dels seus privilegis; el meu pare, per la seva banda, va reaccionar desapareixent de casa sense donar cap mena d’explicació. El meu germà gran, major d’edat, fidel deixeble i col·laborador en els tèrbols negocis del meu pare, també va desaparèixer deixant-nos al meu germà Lluís i a mi sols amb una mare del tot embogida i irada per aquella nova situació. Nosaltres dos, ingenus com érem, ens vàrem empassar a ulls clucs la tergiversada versió que la mare va fer dels fets. Ens parlava a tothora d’infidelitats, de juguesques i de depravacions diverses per part del pare. Potser no li faltava raó, però ara que hi penso, me n’adono que aquells pocs i tristos dies van ser l’època de les nostres vides en què més temps ens va dedicar. Havíem d’escoltar, dia rere dia, com desvariejava fins a quedar-se adormida amb una copa en una mà i una cigarreta a l’altra. Ens neguitejava fent-nos creure que no teníem diners ni per menjar i que per culpa del pare en pocs dies acabaríem dormint al carrer. En aquella situació ens va saber tocar la fibra; tanmateix ella seguia bevent i comprant compulsivament roba, joies i altres articles de luxe a les botigues de sempre i a compte del pare, per pura venjança. Al meu germà Lluís i a mi aquella situació ens va angoixar tant que ens vam veure empesos a ordir un pla per proporcionar diners a la mare de forma urgent, creient que amb això n'hi hauria prou per a tranquil·litzar-la i anar tirant durant un temps. Però els nostres il·lusos plans van acabar de la pitjor manera possible. Volíem ajudar i estàvem convençuts que aquella seria una jugada mestra, com una carambola que al mateix temps colpejaria el Vázquez, el capellanot que dirigia l’escola i abusava dels infants més vulnerables amb total impunitat. Tot allò va resultar ser un gran desastre des del principi. Em va costar, però per sort vaig acabar per convèncer el Lluís, que també havia estat víctima dels abusos d’en Vázquez, perquè se'n mantingués al marge. No vull ni imaginar-me les conseqüències que tot allò podria haver tingut per a ell. El cas és que ho vam planificar plegats, perquè, malauradament, ell coneixia tots els detalls de la sagristia, però ho vaig dur a la pràctica jo tot sol. Estàvem convençuts que era un pla perfecte. Una nit vaig entrar a la sagristia per una finestra que el Lluís havia deixat prèviament oberta, i vaig agafar els diners que hi havia amagats, amb tan mala sort que, per culpa del soroll provocat per un petit entrebanc, el padre Vázquez, que també era el guia espiritual dels nostres pares, em van enxampar in fraganti. Immediatament em va entregar a la policia sense miraments. El jutjat de menors em va condemnar i em van tancar al reformatori amb una celeritat sorprenent i sense creure cap de les acusacions que el meu germà i jo vam llançar contra el Vázquez. Els meus pares, no tan sols no ens van creure, sinó que no van moure ni un dit per ajudar-me; van fer costat i es van creure la versió del padre Vázquez, i ni tan sols em van voler veure, es van limitar a parlar amb mi per telèfon i des d’aleshores no han volgut saber res més de mi. Allò em va colpir, però em va obrir els ulls al mateix temps que em va fer patir pel que podia passar amb el meu germà petit a partir d’aquell moment. El pobre es quedava sol i a la seva sort en aquell petit mon ple d’odi i personatges desequilibrats.

Un cop al reformatori, aquell sentiment de desempar em va durar ben poc. En la primera ocasió que se’m va presentar vaig fugir d’aquell lloc infernal i vaig tornar a Barcelona. Em vaig instal·lar en una casa abandonada i vaig descobrir tot un món nou, una realitat que m’havia estat amagada i que desconeixia del tot. Vaig conèixer una ciutat meravellosa però plena de desigualtats, on també hi havia una misèria i una injustícia que m’eren desconegudes fins aleshores. Hi havia massa gent malvivint i arrossegant-se per tirar endavant. Més tard, desnonat de la casa abandonada que ocupava, vaig anar a petar a una pensió de mala mort a la part baixa de la ciutat, des d’on encara es feia més palès aquell submón. Allà hi vaig viure episodis delirants, però al mateix temps hi vaig trobar persones extraordinàries disposades a teixir les complicitats necessàries que m’ajudarien a sobreposar-me a totes les adversitats que se m’anaven presentant, passant a formar part d’una gran família a qui sempre estaré agraït. Tots aquells descobriments, afegits a la manifesta falta de llibertats que patíem, va anar despertant en mi la creixent necessitat de fer alguna cosa, de fer el possible per capgirar aquella situació, aquella misèria i tantes desigualtats. Va ser aleshores quan, mig per casualitat, vaig entrar en contacte amb el grup del senyor Solé i el teu pare. A poc a poc vaig anar veient que hi havia un camí, que aquelles injustícies s’havien de combatre d’alguna manera i estava convençut i disposat a lluitar, a entrar en acció per defensar els ideals que se m’acabaven de revelar. Les circumstàncies van fer que, per desgràcia, només tingués ocasió de participar en un parell de reunions; tot i així vaig tenir l’honor de portar a terme la meva primera missió amb èxit. Poc després, una nit fatídica a la pensió, un dels clients va provocar un gran escàndol en provar de forçar de forma violenta una noia menor d’edat que vivia amb nosaltres. Quan vaig intervenir-hi per defensar-la i aturar l'agressor, per sorpresa meva em vaig trobar de cara amb el desgraciat del padre Vázquez vestit de carrer. Era ell qui, proferint amenaces i fent ostentació del seu poder, pretenia forçar aquella adolescent de forma violenta i a qualsevol preu! En aquell moment la sang em va bullir de tal manera que no vaig ser capaç de contenir-me i em vaig llançar per donar-li un cop de puny amb totes les meves forces. A la pensió es va desfermar el caos i, hores després, ja s’havia emès una Ordren de Búsqueda y Captura cap a la meva persona. Se m’acusava, a més de ser un fugitiu, d’agressió a l’autoritat. Així és que, amb l’ajut d’aquell grup clandestí, no vaig tenir més remei que canviar el meu aspecte tan com vaig poder i creuar la frontera cames ajudeu-me. Però gràcies als consells i la generositat del senyor Solé i el teu pare, vaig tenir l’oportunitat d’arribar fins aquí per amagar-me i deixar passar aquella llarga temporada que m’havien suggerit. I ara, aquí em tens. Tot un desastre, un aspirant... millor dit, la caricatura d’un revolucionari de via estreta».

–Uf! La teva història tampoc està gens malament –va dir la Sandrine obrint expressivament els ulls i, com per treure ferro al relat, va afegir– ja m’ho semblava a mi que aquest color de cabell teu no era gens natural.

Es van mirar en silenci i van fer un somriure trist, d’aquells forçats que més aviat semblen una ganyota.

El Maurici començava a veure la Sandrine com un referent tant en l’aspecte intel·lectual com en l’ideològic, i començava a sentir un afecte molt especial per ella, pel seu caràcter fort i per la figura carismàtica i a la vegada modesta que representava. Des d’aquell dia, però, també en va veure el costat més fràgil, el més vulnerable, el que sempre mirava d’amagar i, precisament aquell costat, li va despertar una estima molt especial i un orgull semblant al que hauria sentit si es tractés de la germana gran que li hauria agradat tenir: capaç de donar els millors consells i les esbroncades més adients. Un nou tresor per sumar a la seva estimada col·lecció d’amics. (...)